Apel·les Mestres havia estudiat per artista plàstic, però la seva ànima sensible, de ben jove, ja el va empènyer a expressar en poemes la seva percepció de la vida.
Apel·les viu uns temps difícils, a cavall entre dues èpoques, on els valors estètics dominants, Romanticisme i Positivisme, es troben en crisi. Apel·les Mestres serà l’encarregat de transformar el panorama poètic català. Els seus treballs són una constant recerca de nous camins, alguns d’ells només començats a explorar. A ell se li reconeix una renovació tant de l’estil com del llenguatge, aconseguint deslliurar la poesia de la càrrega farragosa de mots arcaics que es tenien per cultes, apropant-lo així al poble.
Per tant, Apel·les, serví d’enllaç entre les generacions de la Renaixença i els Modernistes, obrint camí a les noves generacions, amb noms com Rusiñol o Maragall.
Apel·les Mestres, de nen, havia despertat la seva curiositat literària amb les Faules de Lafontaine, més endavant descobriria Goethe, però sobretot quedaria captivat per Heine, i per la versificació natural d’Anselm Clavé. Sense tallar mai del tot amb el passat, va incorporar doncs a la seva poesia l’esperit de Heine i el llenguatge planer i popular de Clavé. Així, molts dels seus poemes respiren la desesperació pessimista del poeta alemany, endolcida però amb el contrapunt que aporta l’optimisme serè d’en Clavé.
En la poesia d’Apel·les, són moltes les facetes que es manifesten: Intimista, humanista, medievalista, i també hi és present el naturalisme inspirat pels romàntics alemanys.
Sovint, la seva producció poètica es basa en l’estructura cíclica de la natura, on apareixen uns símbols recurrents perfectament definits. Entre d’altres, la Rosella identifica la Poesia, la Papallona la Llibertat, l’Espiga el Treball, o el Rossinyol el Poeta.
El model d’Apel·les Mestres és la natura, on cada element s’interrelaciona amb els altres, integrant-se harmònicament amb el tot. D’aquesta manera Apel·les integra espontàniament dibuix i poesia, o poesia i música, creant l’art total propi dels prerafaelites.
En els seus poemes, Apel·les, no tan sols cerca la naturalitat, sinó que troba l’origen de la bellesa en tot el que és natural. Perspectiva panteista que atribueix a la natura, en sí mateixa, l’art de la creació.
Una altra de les característiques dels poemes d’Apel·les Mestres és la capacitat de traslladar-hi les dites i tradicions que ell mateix recollia de la gent del camp o de la costa, maneres de viure que contrastava amb les contradiccions de la floreixent societat urbana.
Durant la seva vida col·labora literàriament en nombrosíssimes revistes literàries de l’època, com l’Avenç, Joventut, o La Renaixensa.
Els seus primers llibres de poesia són: Avant (1.875), Microcosmos (1.876), Cansons ilustradas (1.879), i Coros (1.884) en els que es mostra intimista, realista i també desenganyat, amb clara influència de Heine.
El 1.889 publica tres llibres importants, composats per aplecs de poemes que havien vist la llum en publicacions ocasionals des del 1.876. Cada un dels tres llibres ens mostra un gènere diferent, perfectament identificat en els títols: Idilis, Cants Íntims i Balades.
En alguns idil·lis té la capacitat de fer parlar la natura com ell la sent. I a vegades hi aflora una certa intenció filosòfica o moral.
A Balades desenvolupa el seu ric món medieval, amb temes que van del romanticisme a l’apunt macabre. Aquest gènere, més tard, l’estendria tant al teatre (Picarol 1.901) com a la poesia narrativa (L’Espasa 1.907)
El 1.888 publica Margaridó, utilitzant un lèxic costumista. Poema ambientat en la invasió francesa en un poblet de la Segarra. Una de les seves obres cabdals, traduïda a diversos idiomes.
El 1.891 publica Gaziel, interessant plantejament entorn a un geni associat al foc. En el pròleg d’aquesta obra anuncia adherir-se a les normes ortogràfiques proposades per Pompeu Fabra. En realitat mai s’hi acabaria d’adaptar totalment. Del mateix 1.891 és La Garba, on ja s’apunta l’idealisme, i on la natura pren el paper de temple.
El 1.892 publica Vobiscum, on hi trobem un autèntic prodigi de concepció estètica. Tant a Vobiscum com a Epigrames (1.895), manifesta un pessimisme crític que, a banda de traspuar la seva crisi personal, ens reafirma la seva obra en el prerafaelitisme. Estètica que també es manifesta a Noves Balades del 1.893, on dóna cabuda a fades i dones d’aigua, clarament de caràcter simbolista. Alguns d’aquests poemes, pel seu idealisme, ja respiren un aire modernista.
Un fet significatiu el trobem el 1.895, data en que mor el seu pare, i publica la traducció d’Intermezzo de Heine, una obra que ell tenia com a referent poètic. Són unes dates molt properes a l’agreujament de les seves dolences. No tornaria a publicar poesia fins el 1.899 amb Cants Íntims, tot i així la seva producció és baixa ja que segons confessa l’autor, es tracta d’un recull d’antics apunts. En la majoria d’aquests poemes que continuen amb influència de Heine, Mestres hi expressa emocions de manera molt directa, sense amagar el seu estat d’ànim afectat per la malaltia, sobretot a l’apartat d’Esbarjos. Del mateix any és el Llibre d’Hores, sense gaires canvis evolutius, demostrant que es troba còmode en aquesta línia.
Apel·les Mestres és un autor molt versàtil. Podem trobar poemes romàntics com L’Ànima Enamorada (1.884) o Margaridó (1.888), o poemes realistes com Poemes de Mar (1.900) que va constituir un dels seus majors èxits, el seguiren Poemes d’Amor (1.904) i Poemes de Terra (1.906). En altres obres barreja els estils, com a En Misèria (1.902), Liliana (1.907) que són poemes narratius. En quant a L’Estiuet de Sant Martí premiat el 1.891 i publicat el 1.893, pel que el poeta manifestava una predilecció, es pot emmarcar com un drama realista. Altres poemes com La Rosons serien adaptats com a drames lírics.
Dins la seva producció també cal citar Cròquis Ciutadans (1.902), Quentos Bosquetans (1.908), i La Perera - Llegenda Poemàtica - obra de tema medieval en prosa del 1.908, que va dedicar al seu amic Alexandre de Riquer, que el 1.906 havia sol·licitat un pròleg d’Apel·les Mestres per a la seva obra Aplech de Sonets.
El 1.912 apareix Abril, que havia estat escrit el 1.886.
Capítol a part són els llibres dedicats a la seva esposa Laura: Nadales, encara en vida, o Sempre Vives (1.922), ja després de la seva pèrdua.
L’any 1.915, el recull antibel·licista Flors de Sang és premiat als Jocs Florals. En la mateixa línia, el 1.917 publicaria Atila, i el 1.921 L’Últim Combat, escrit en to burlesc.
Obres dignes d’esment són: Darreres Balades (1.926), més elaborades que les anteriors i amb una major dosi d’idealisme, Marítimes (1.927), o Montserratines (1.930).
Durant els anys del noucentisme, els valors estètics que defensava Apel·les Mestres, són posats en dubte. Sistemàticament, es rebutja el seu art, i es veu desplaçat per uns nous valors que Apel·les no pot compartir. El 1.913 se li nega la distinció més prestigiosa de l’època, el premi Fastenrath, quan ja semblava que el tenia gairebé adjudicat.
Apel·les Mestres, amb el temps, reacciona als atacs noucentistes amb una crítica ressentida que es pot llegir dins de Tardanies (1.918), sobretot en els poemes Ulls de Marbre, Noucentisme, o Als Joves. Més tard, també trobem el seu esperit crític en una obra impregnada d’humor cínic, el llibre Mel, Fel Gel (1.922), d’edició molt limitada, publicat amb el pseudònim de Josep Recolons, “Amb pròleg d’Apel·les Mestres”.
Text de
Xavier Jové i Lagunas.
Imatges procedents de Col·leccions particulars.
