Orígens:
L’obra gràfica d’Apel·les Mestres és ingent, ell mateix calculava haver publicat més de 400.000 dibuixos, a part dels que havien restat inèdits. El mèrit és doble si considerem que molts d’ells van ser realitzats amb un sol ull, entre el 1.900 i el 1.914, any que perdria definitivament la visió. Per tant, visqué encara vint-i-dos anys sense produir cap més dibuix. Però l’obra gràfica Mestresiana no va ser només important en quantitat, sinó que també ho fou en qualitat i innovació. Innovació tant estilística com de mitjans tècnics.

Tot i haver assistit a classes al taller del pintor Ramon Martí Alsina, Apel·les Mestres havia estat seduït pel dibuix dels grans mestres, entre altres, Durer i Doré. Ja des dels seus inicis va renunciar pràcticament del tot als pinzells, i considerant el dibuix tan digne com les altres expressions artístiques, es va proposar elevar-lo a la categoria d’art total, ja que fins aleshores, als ulls de la societat, la tasca del dibuixant no havia passat de ser considerada com una mera activitat artesana. A partir del 1874, el seu anagrama, una A i una M entrellaçades que presideixen tots els seus dibuixos, va esdevenir famós, i el seu art reconegut i apreciat.

Apel·les Mestres va ser dibuixant, dissenyador i il·lustrador, tant d’obres pròpies com d’altres autors.

A Apel·les Mestres, sorgit de la generació dels romàntics, li agradava prendre apunts del natural. Ja des de la infància, sempre anava proveït amb seu quadern de notes, on hi feia apunts que va guardar tota la vida, aplegats en volums anuals des del 1.868. I a partir del 1.874 va començar una obra privada de gran durada, el Llibre Verd, qualificat per Joaquim Renart com un “Monument Íntim” una mena de diari gràfic personal, on hi ha un compendi de totes les seves vivències, compaginant humor, fantasia i sensibilitat poètica. El seguiria el Llibre d’Expansions del 1.885 al 1.929 que consta de dinou àlbums on es reflecteix la vida quotidiana amb la seva esposa Laura.

Els seus orígens com a il·lustrador els trobem el 1.874 quan encara assistia a la Llotja. Aleshores, un company gravador li va demanar un dibuix per fer pràctiques. Aquell dibuix li serví de propaganda, i l’editor Manero, davant l’escassetat d’il·lustradors, l’anà a cercar perquè il·lustrés uns llibres que el propi Apel·les, en les seves memòries, prefereix no citar.

Després, a partir del 1.875, col·laborà ocasionalment a la revista La Campana de Gràcia imitant l’estil d’en Padró que n’era el dibuixant titular. A la mort d’aquest el 1.877 i fins el 1.880, Apel·les el substitueix plenament, aflorant el seu propi estil personal.

Simultàniament, des del 1.879, també havia iniciat col·laboracions en una altra revista del mateix editor, l’Esquella de la Torratxa. Durant la dècada del 80, a més de dibuixant, assumiria la direcció artística a l’Editorial López. D’aquesta etapa són propis els dibuixos de traç lleuger que per sobre de tot expressen intenció i moviment.

De la mateixa manera el 1.908 va ser Director Artístic de La Campana Catalana, on també hi col·laborava com a dibuixant.

Apel·les Mestres gairebé sempre va treballar sol, però en els anys que la seva producció era més intensa, pel seu taller també hi van passar alguns aprenents o ajudants, seria el cas del dibuixant Fco. Gómez Soler que firmava els seus propis dibuixos com a les Novelas de S. Farina, Ed. Verdaguer 1.882, llibre co-il·lustrat amb Apel·les Mestres.

Fins tal punt Apel·les Mestres dibuixava per vocació que després de la feina d’encàrrec, a vegades maratoniana, encara trobava el moment per fer els seus propis dibuixos per al Llibre Verd.