Certa   

Liliana:
Liliana és l’obra mestra d’Apel·les Mestres, una obra de maduresa on aboca tota la seva experiència i personalitat. Després de diversos anys de gestació, el desembre de 1.907, quan el modernisme ja anava de baixa, Apel·les Mestres va fer conèixer la seva obra cabdal, la seva publicació més modernista, una obra total, concebuda, des del seu esperit prerafaelita, fins el més ínfim detall.

El text poètic de l’obra és de format molt lliure, on s’integren estrofes de formes i mètriques diferents que transmeten l’ambientació més adient a cada cant. Liliana consta d'un pròleg, tretze cants i 78 dibuixos de gran perfecció i fantasia, tots fets a ploma i tinta xinesa. Liliana va ser publicada, amb un tiratge de 1.000 exemplars, per l’editorial més emblemàtica del modernisme català, la impremta Oliva de Vilanova. Va aparèixer en català, seguit a les últimes pàgines de la traducció castellana d'Arteaga. Després d’aquella primera edició, se n’han fet dues més: La Biblioteca Selecta, l'any 1.948, en ple franquisme, el va haver d’editar en format reduït, reproduint només els dibuixos més importants. L'Editorial Ausa, de Sabadell, l'any 1.989, el va editar en versió facsímil, amb introducció de Mariàngela Cerdà.

Si bé l’origen de Liliana, segons el propi autor, es troba en el poema Abril del 1.886, però no publicat fins el 1.912, podem pensar que devem Liliana, en bona part, als anys que A. Mestres va restar reclòs, entre la malaltia i la seva pròpia voluntat, a la seva casa del passatge Permanyer, de Barcelona. Durant aquells anys, a partir d’antics apunts i records, i observant el seu jardí, el poeta va elaborar aquesta bella història. Casualitat o no, només després de ser publicada, va decidir retornar a la vida pública i presentar-se de nou als jocs florals.

El poema es desenvolupa a partir de la maldat de l’home que, abusant del que la natura li dóna, la destrueix. Així, el bosc necessita, per defensar-se, els vells gnoms que el protegeixen. Amb el temps, els gnoms s’interessen més pels diamants que troben sota terra, i només són tres aquells qui encara estan disposats a defensar el paradís. Aleshores, en un paratge misteriós, el Gorg de les Nadales, apareix Liliana, una bella dona d’aigua que els fa caure en l’amor, de manera que obliden el seu deure envers la natura. Al cap d’un quant temps, Flor-de-lli, un silf vingut de la plana, s'endú volant Liliana. El tres gnoms, desvetllats d’aquell somieig, es deprimeixen, fins que reaccionen per foragitar un caçador que havia entrat al bosc, cosa que aconsegueixen ajudats per les vespes.

Rere aquest argument aparentment senzill, Apel·les Mestres escriu, amb el seu ric llenguatge, un poema de gran profunditat, on medita poèticament sobre la relació de l’home amb la natura (avançant-se als moviments ecologistes) i es planteja la moralitat de l’impuls vital que mou l’ànima de tot artista, l’intent d’assolir la bellesa absoluta i inabastable. Reflexiona sobre l’amor i la solitud, i té l’encert de crear un model, que partint del seu món interior, es pot aplicar al conjunt de la societat, un model que va des del seu propi microcosmos fins a una cosmovisió universalista de la vida, l’equilibri entre el dret a ser i la capacitat de destruir, la dualitat entre bellesa i crueltat, màgia i realitat, sempre amb el rerefons de la recerca de la felicitat.

En el cant V, Flok explica a Liliana què representa l’amor per a l’home.

. . .

l’amor és mal de mals, és una lepra interna

que li rosega el cor trasbalsant-li els sentits,

que al savi torna orat i foll al més pacífic

. . .

Aquest passatge, podria tenir un referent en un text de Fra Anselm  Turmeda, a finals del S. XIV, que Apel·les Mestres, en certa manera, complementa, canviant el mòbil del diner pel de l’amor.

. . .

Diners de tort fan veritat

y fan de jutge advocat

com savi fan tornar orat,

. . .

Amor i diners (en aquest cas diamants) són, en realitat, les dues causes que allunyen els gnoms de la vigilància del bosc.

Per tant, els gnoms, guardians de la natura, per la qual A. Mestres sent un autèntic panteisme, simbolitzen, en part, diferents qualitats humanes. Molts ja havien abandonat el bosc enlluernats pel materialisme, i vivien sense llum recol·lectant diamants. Els tres únics Gnoms que intervenen a Liliana són Flok que té el do de la paraula; Mik que posseeix l’empenta necessària per defensar el bosc; i Puk l’ànima més sensible, poeta, músic i escriptor. De fet, Apel·les Mestres, és amb el gnom Puk amb qui se sent més identificat, fins i tot físicament, i ens ho fa saber a l’inici del cant primer, retratant-se ell mateix desfilant amb la seva barba, com un gnom més, al costat de Puk, tot mirant fixament al lector des del centre de la composició.

Apel·les Mestres ja havia tractat el tema dels follets a Poemes de Terra, 1.906, on l’argument del conte El Gnomo es podria considerar una mena de preàmbul de Liliana; de fet, ambdues obres comparteixen una il·lustració.

Dins mateix de Liliana hi ha un dibuix que es remunta al 1.888, és un silf dins un caragol de mar, tema semblant al que il·lustra L’Ànima Enamorada, del 1.884 i que repetiria a Cants Íntims, del 1.889. D’una altra mena són els gnoms que il·lustren La Muerte y el Diablo, 1.884-1.885, obra no pròpia, on aquests esperits es representen com a servents de dimonis i bruixots. El novembre de 1.887, dins la publicació infantil "St. Nicholas Illustrated Magazine" publicat per The Century Co., New York, hi apareix el conte “Spanish Tale, illustrated by A.Barnes after drawings by Apeles Mestres” on apareix un follet barbut dins la closca d’un caragol de mar.

Posteriorment a l’edició de Liliana, Mestres publicaria dibuixos de Gnoms a Parábolas, 1.911, i també els trobem a les felicitacions que adreçava a Laura. Amb tot, la primera referència de Gnoms en la vida d’Apel·les Mestres la trobem en un somni infantil recordat per Apel·les a La Casa Vella, 1.912 – capítol: El Taronger Gros - on descriu uns nans i uns arbres desarrelats que dansen en una festa. Anys més tard, acabats de fer els dinou, arribaria a mans d’Apel·les el llibre “Richter Album”, publicat el 1.870 a Leipzig amb nombroses il·lustracions retrospectives de l’artista alemany Ludwig Richter, un llibre que va ser venut a París i regalat el 1.873 a Apel·les Mestres pel seu pare (segurament fruit d’algun viatge). En aquest llibre, encara que dibuixats amb poc detall, hi apareix una història de follets i també en altres capítols, hi trobem animals personificats i diverses il·lustracions de tema medieval. Tots aquests temes acabarien conformant el repertori més arrelat de l'autor.

Certament, Liliana és un poema d’arrels germàniques, si bé l’ambientació podem considerar-la plenament mediterrània. Les referències a la flora i la fauna són completament locals. Pel que fa a les il·lustracions, les muntanyes de la pàg. 12 recorden clarament els cingles de Les Guilleries, les roques de la pàg. 167 bé podrien ser les capricioses roques de les muntanyes de Prades, del litoral català o de Montserrat; els arbres personificats segurament són inspirats en apunts presos d'oliveres i garrofers mallorquins, com també la cova de la pàg. 151 molt probablement d’evocació mallorquina. Recordem que Apel·les Mestres, gran excursionista, havia estat en aquests i molts altres llocs, a peu o a cavall, sempre proveït d’un bloc d’apunts. Pel que fa als animalons i plantes estilitzades, indubtablement, són observacions fetes tant en plena natura com dins el seu propi jardí.

Literàriament, el poema Liliana, participa del conte i la faula, de la balada i l’idil·li, del drama i la narració èpica. És una sàvia combinació de molts elements on es desenvolupa una mena de metàfora bucòlica d’abast personal i social. L’ambientació, Apel·les Mestres, l’estableix partint del seu sentiment panteista, tot tornant a la idea de La Garba, 1.891, o d'Odes Serenes, 1.893, on el bosc esdevé una catedral sagrada de culte a la natura. Una vegada més, Mestres, vindica el seu franciscanisme i naturisme, relacionant directament bellesa o puresa amb natura, i cerca la grandesa de la creació en les manifestacions més senzilles de la vida, formant part d’una veritat universal, un ecosistema on tots els elements, per petits que siguin, tenen el mateix dret i la mateixa importància.

El dibuix d’Apel·les Mestres, de tècnica realista, sempre segur i versàtil, es posa en aquesta ocasió al servei de la seva potent imaginació, i adopta un traç vigorós de gran perfecció, proper a l’estil de dibuix d’alguns eminents escultors, de manera que, tot i veure-hi només amb l'ull esquerra, la seva ploma esculpeix els volums sobre el paper amb una perfecció i precisió admirables.

El modernisme de l’obra es perfila des del contingut imaginatiu i lliure, personificant en Liliana la feminitat en tant que creació i bellesa formant una unitat, basant-se en el simbolisme de la dona-flor i la dona-papallona, temes paradigmàtics a l’època. En el terreny gràfic, sense arribar a l’arabesc "Art nouveau", també trobem present el modernisme en les estilitzacions de la flora que Apel·les Mestres dibuixà, arribant a la perfecció de la seva expressió japonitzant. D’aquesta estètica, ell mateix n’havia estat un dels introductors a Catalunya, força abans del 1.888, quan l’Exposició Universal la va generalitzar.

El 1.911, amb motiu de la VI Exposició Internacional d’Art de Barcelona, es va programar una representació única de Liliana en versió operística amb partitura d’Enric Granados. Es va representar al Palau Belles Arts, amb decorats dels millors escenògrafs: Moragues, Vilomara i Alarma, i figurins del propi Apel·les Mestres. Malgrat les deficients condicions del local va rebre els elogis de la crítica.

Apel·les Mestres, el 1913, va estar a punt de rebre, pel seu poema Liliana, el Premi Fastenrath, molt prestigiós aleshores; però quan tot semblava decidit, poc abans del veredicte final, va haver de ser rellevat un membre del jurat per malaltia, i es decantà la distinció cap a l’obra Monjoies, de Josep Carner; un cop més la força social del noucentisme deixava enrere els valors modernistes. Malgrat tot, segons opinió generalitzada, Liliana ha quedat com l’obra més original i emblemàtica de tot el modernisme bibliogràfic català.

Apel·les Mestres aconsegueix a Liliana, la seva obra mestra, retratar-se a sí mateix i reflectir amb precisió l’esclat del seu món interior.

Com bé s’ha dit, els gnoms representen l’ "alter ego" del seu creador, però representen també un "alter ego" que retrata diversos aspectes de la societat i de la condició humana de tots els temps.

En aquest món que ell s’ha fet a mida, Apel·les, cada vegada que compon un vers, serà Puk el poeta, i també serà Flok cada cop que s’hagi d’enfrontar al dilema moral de tallar una flor, esporgar una planta o matar un paràsit del seu jardí, i portarà dintre seu l’esperit de Mik, que anys més tard l’impulsarà a escriure l’apassionat Flors de Sang, contra les barbaritats de l’exèrcit alemany a la primera guerra mundial.

A Apel·les Mestres no li agradava la realitat del món que l’envoltava. Per això va restar uns catorze anys reclòs, convertit ell mateix en guardià del seu jardí, mentre engendrava la seva obra més fantasiosa, que és alhora escapada i crítica respecte a la societat de la qual s’autoexclou.

Certament, Apel·les Mestres, amb la seva moralitat crítica, rebutja la societat materialista, i conviu amb la contradicció de formar-ne part. És com un nen que no ha volgut créixer, cosa que explica en bona mesura els seus anys de reclusió. Podem entendre la seva posició amb una de les seves cites: “Vaig comprendre de seguida que si allò era el món, m’havia equivocat de planeta”. Aquesta frase, referida als seus inicis com a escolar, és extensible a altres decepcions que sovint experimentava en les seves relacions amb la societat. Aquest sentiment no l’abandonaria durant tota la seva vida.

 Quant, a l’inici de Liliana, evoca el passat del bosc ple de Gnoms benefactors, aliens encara a tot mercantilisme, no tan sols enyora la natura en estat pur que la humanitat ha anat arraconant, sinó que, a nivell personal, evoca la seva infantesa com un paradís. Després, a poc a poc, els gnoms abandonen la llum del dia per enriquir-se amb els diamants que hi ha sota terra i els tres gnoms que resten al bosc són sensibles a l’amor i a la bellesa. Liliana transforma les seves vides; tot i així, després del desencís de la seva pèrdua, un cop superada la depressió, restaran al bosc fent vida d’eremites i protegint els arbres, voluntàriament allunyats de la plana on es celebren les festes. Apel·les Mestres, després de la malaltia i la depressió, restarà al seu terrat fent vida d’eremita i protegint les plantes del seu jardí que ha convertit en una muntanya que s’erigeix simbòlicament, damunt la plana festiva de Barcelona on "s’hi canta, s’hi riu i s'hi dansa". Una realitat a la qual Mestres renuncia voluntàriament per lliurar-se a la contemplació de la bellesa, les flors i els petits vius que hi nien.

Segons ell mateix ens explica, hi ha una relació directe entre les olors i la seva infantesa. “No hi ha res que transporti als temps passats [. . .] que tingui tanta força com [. . .] les olors [. . .] que [. . .] us remouen fondament, donant-vos la sensació que reviviu semblants dies.   [ . . .] per això en sentir les olors [. . .] sento acudir a mi totes les demés olors que van perfumar la meva infantesa.”

Mentrestant, uns altres follets continuaran cercant el materialisme en espais sense llum, metàfora extensible a la realitat social, on la població abandona massivament el camp per tancar-se dins la ciutat productiva, cosa que palesa el desinterès de la humanitat pel seu entorn. Igualment, Apel·les Mestres, malgrat ell, haurà d’abandonar la llum natural i l’aire lliure del seu jardí idíl·lic, haurà d’abandonar el perfum de les flors, la seva infantesa, per baixar a l’interior de la seva casa, i dedicar-se al món dels adults, al món material, sempre però sense deixar de somniar en la perfecció inassolible.

Finalment, la flor de Nadala que, en el darrer cant del llibre, apareix al carener de la cabana dels gnoms, simbolitza la puresa i l’ideal de bellesa, i és el record de Liliana absent. Aquest símbol, per a Mestres, té una significació especial, ja que és alhora un reflex del jardí del seu terrat, que per ell representa justament un estendard que corona l’ideal de natura, onejant en tot moment per damunt l’obra del home, idea que enllaça amb l’esperit de Gaudí respecte a l’obra de Déu.

Liliana és doncs, bellesa i desig, és aigua femenina generadora de vida, i també és lliri, símbol de puresa i innocència. Va sorgir al Gorg de les Nadales, un indret on "Nadala" significa Nadal, natalici. Neix "al fons del fons de l'aigua", allà, el gorg es l'úter de la natura, on s'engendra la vida, però també la fantasia de l'artista. L'existència de Liliana  s'emmarca en un cicle lunar, i desapareix com s’esvaeixen els somnis o els ideals artístics inassolibles.