APEL·LES MESTRES I
OÑÓS
El dibuix com a obra d'art:
Capdavanter en noves tecnologies
Capdavanter en noves tecnologies: Al principi de la seva etapa a la Campana de Gràcia, Apel·les Mestres va tenir algunes dificultats per adaptar la tècnica del seu dibuix a les necessitats de la zencografia que reflectia les línies amb massa duresa. En aquest aspecte, Apel·les Mestres va ser un gran defensor de les innovacions en el terreny gràfic. La zencografia i la xilografia requerien un gravador, un intermediari que “traïa”, en opinió de Mestres, l’obra original. La zencografia només permetia reproduir els dibuixos fets a ploma o a llapis dur, i presentava defectes en reduir la mida del dibuix. La xilografia que es gravava sobre una matriu de boix o perera, permetia una major qualitat, ja que reflectia els mitjos tons dels dibuixos fets amb pinzell. El 1879 amb Les Freres Zemganno, d’Edmond de Goncourt, publicat a Madrid i París, va estrenar-se en la tècnica de la l’autotípia, descobrint la possibilitat dels mitjos tons i el clar obscur. A l’arribada del fotogravat, Apel·les Mestres el defensà incondicionalment, i feu tot tipus de provatures per obtenir-ne el màxim partit. Per exemple, una tècnica del fotogravat, de les moltes que van aparèixer, permetia prescindir de la trama que s’havia d’interposar davant el dibuix al reproduir-lo (Quelcom semblant al que avui en dia es coneix per píxels). Aquesta nova tècnica era el paper Thon, un paper de fons gris, amb una trama negra prèviament impresa, sobre el que es dibuixaven els negres a ploma, i on la majoria d’il·lustradors incorporaven els blancs a pinzell. Apel·les Mestres aconseguia el blancs rascant la superfície del paper thon amb una punxa molt fina. Tècnica de gran dificultat, a mig camí entre el dibuix i el gravat, que permetia definir amb més precisió el traç. Moltes vegades, el propi Apel·les, exigent amb la qualitat, era al costat del fotogravador per controlar les proves d’impressió i millorar-ne el resultat. En aquells anys que la fotografia era en blanc i negre, existia la cromolitografia que s’emprava per reproduir els colors de les il·lustracions, tècnica laboriosa i d’elevat cost que requeria una planxa per a cada color. Apel·les Mestres era un bon dominador de la difícil tècnica de l’aquarel·la, a banda d’un gran colorista, i quan també el 1.879 se li va encarregar la il·lustració de El Quijote de la Mancha en color, va haver-se d’adaptar a la tècnica cromolitogràfica, per a ell desconeguda. Amb tot, entre els genials dibuixos, en alguns s’hi pot descobrir encara una certa manca d’experiència en el resultat imprès. Aquesta incomoditat amb el sistema cromolitogràfic feu que no s’encarregués, tal com estava previst, de fer les il·lustracions a color de La Dama de les Camelias (1.880), obra en la que es limità a aportar dibuixos a la ploma, deixant el color a en Planas. Igualment, va compartir les il·lustracions de La Hija del rey de Egipto (1.881), encarregant-se només dels dibuixos a ploma, i deixant les estampes a A. Mélida. Després, poc a poc, amb treballs esporàdics va anar practicant la tècnica, com per exemple una col·laboració a l’edició monumental de Los Meses (1.889), fins que la seva experiència es consolidà, cosa que li permeté, més endavant, encarregar-se de nombrosos treballs comercials on el color era primordial. El cas més conegut, són les sèries de cromos per la casa de xocolates Amatller que entre 1.902 i 1.911 farien les delícies dels nens del seu temps. |
Text de Xavier Jové
i Lagunas. Imatges procedents de Col·leccions particulars. |
|