APEL·LES MESTRES I
OÑÓS
El dibuix com a obra d'art:
Il·lustrador Prerafaelita
Il·lustrador Prerafaelita: Les arrels de Mestres com a il·lustrador es troben en el romanticisme que alimenta la seva ànima poètica, si bé la seva fantasia somniadora el durà a l’idealisme i al simbolisme. El seu dibuix sempre respectarà el realisme, i la seva tècnica es posarà al servei de llur prodigiosa imaginació per assolir obres de gran abast artístic. Apel·les Mestres, cercador inquiet, el podem considerar eclèctic, ja que no dubtava en servir-se de l’estil decoratiu que més s’esqueia en cada moment. El seu ventall estilístic es mou dins un gran repertori que va des del simple apunt al dibuix elaborat, de l’ombra xinesa a la línia clara d’inspiració oriental (de la que va ser-ne un dels introductors), de l’estètica vuitcentista, al neogòtic, o a les estilitzacions japonitzants. Apel·les Mestres es mostra com a capdavanter de l’Esteticisme gràfic, moviment de recerca plàstica que durà al modernisme. L’esteticisme és un estil que evoluciona paral·lel al Aesthetich Movement britànic, i on, segons Eliseu Trenc, Mestres desenvoluparia un paper equivalent al del britànic Walter Crane. L’esteticisme es manifestà amb tot el seu esplendor en la dècada de 1.880. Caracteritzant-se per la representació d’animals grotescos i una flora exuberant que modificava la seva naturalitat per geometritzar-se, adaptant-se als cànons de bellesa que havia de servir. Bàsicament es cercava l’asimetria horitzontal, l’efecte de radialitat, i el mecanicisme, i més endavant una certa estilització japonitzant. Aquesta darrera troballa enllaçaria amb el modernisme, incorporant-se en moltes de les seves manifestacions. En el repertori realista de Mestres són de destacar les obres produïdes en la dècada dels 80, influïdes pel gran dibuixant Urrabieta Vierge, per qui Mestres sentia una forta admiració, i a qui va poder conèixer personalment el 1.880 al seu estudi de París. Mestres es va impregnar de l’extraordinària llum que Urrabieta sabia infondre a les seves creacions. Aquest període ressalta per la seva lluminositat i pulcritud. Degut precisament al seu eclecticisme, a Apel·les Mestres no li importava reutilitzar els mateixos dibuixos en diferents publicacions, tant pròpies com d’altres escriptors. Per posar només un exemple, citarem la caplletra “S” dibuixada el 1.884 per a les Obras Completas del Duque de Rivas, i que el 1.889 passaria a il·lustrar Cants Íntims, i encara el 1.922 apareixeria com a portada del seu llibre Semprevives. Apel·les, també solia repetir els mateixos temes en contextos diferents, com per exemple, un pati interior que il·lustra Don Quijote (1.879), extret d’un apunt de la seva antiga casa del Carreró Felip Neri, també es publicaria, anys més tard, invertida de dreta a esquerra, a ploma, i amb petitíssimes variacions, en una de les seves obres mestres, La Casa Vella (1.912). Apel·les Mestres es mostra romàntic envers el medievalisme, sentiment cada cop més estès a l’època, que desembocaria en el neogòtic. Però Mestres no ho vivia com una simple moda historicista heretada del moviment anomenat dels Natzarens (Per Exemple Claudi Lorenzale que havia estat mestre seu a la Llotja), sinó que ho visqué en primera persona, ja que el tema medieval el tenia interioritzat des de les experiències de la seva infantesa, viscuda entre capitells i gàrgoles de la Catedral de Barcelona, aquest factor li permeté obtenir dibuixos més frescos i originals que els seus coetanis, sense necessitat de documentar-se, ja que era un món que portava dintre seu. En General, les edicions d’Apel·les Mestres eren populars i no pretenien ser luxoses, però sí originals i estèticament agradables. És aquí on descobrim l’esperit prerafaelita d’Apel·les Mestres, sobretot quan il·lustra els seus propis poemes. En aquestes obres transmet al lector el clímax poètic que ell desitja conferir a les seves creacions. Cal distingir, però, entre llibres il·lustrats i decorats. En els primers la imatge s’adiu perfectament amb el text, i fins i tot el complementa. En els llibres decorats, els dibuixos no són explicatius del text, sinó un simple ornament. En aquest cas, prenen importància les caplletres, els cul-de-llàntia, les sanefes, orles i altres composicions, sovint verticals, amb paisatge, flora, o detalls anecdòtics. Elements que en moltes ocasions es repeteixen d’uns llibres als altres, cercant només conferir a l’obra una determinada ambientació estètica. L’art d’Apel·les Mestres va recórrer una evolució d’acord amb les tendències del seu temps, essent ell mateix introductor o innovador en determinats àmbits. A Ànima Enamorada (1.884), al seu esteticisme personal s’hi sumen alguns tocs de japonisme i fins i tot de simbolisme. Dels mateixos anys és La Muerte y el Diablo de Pompeu Gener, on hi podem trobar altre cop les estilitzacions japonitzants que es consolidaran en les següents edicions de Idilis, Balades i Cants Íntims (1.889) que es publicarien compartint algunes il·lustracions d’anys anteriors. El 1.892 publicaria Vobiscum on l’estilització floral es manifesta com a precursora de l’estètica Art Nouveau. Malauradament, la crisi personal i de salut dels anys 90 faria que la seva producció es perdés l’entrada dels corrents purament modernistes. En els anys següents la seva producció pròpia declina, entre altres factors, a causa de la vista. Són anys de gestació, fins que després de publicar Poemes de Terra (1.906) amb una estètica renovada, sorprèn a tothom amb l’esclat la seva obra mestra, Liliana, on manifesta amb tot l’esplendor la màgia creativa que porta dins. L’activitat d’il·lustrador es redueix al màxim. En moltes obres de teatre només dibuixa la portada, algunes de concepció senzilla i estètica més propera al modernisme alemany (Jugendstil) com Qüento de Nadal, Pierrot Lladre o Nit de Reys. El 1.912, abans que la pèrdua de visió l’impossibilités de seguir dibuixant, publicaria la seva última gran obra, La Casa Vella, amb uns excel·lents dibuixos a ploma de caire realista. |
|||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Text de
Xavier Jové i Lagunas. |
|