Retrats d'Enric Granados

 

Obra:  

M�sica per a piano:
-Clotilde (masurca)
-Elvira (masurca)
-A la antigua (A l�antiga - bourr�e)
-Carta d'amor
-Valsos po�tics
-Carezza (Car�cia - vals)
-Valse de concert (Vals de concert)
-Exquise (Exquisida vals gitano)
-Minuetto de la felicidad (Minuet de la felicitat)
-El amor de la Virgen (L�amor de la Verge)
-Impressions de viatge
-Seis marchas militares (Sis marxes militars - de les que dues son per a quatre mans)
-Rapsodia aragonesa (Raps�dia aragonesa)
-Capricho espa�ol (Caprici espanyol)
-A la cubana
-Moresca
-Danza lenta (Dansa lenta)
-J�cara (dansa)
-En la aldea (A l�aldea - vuit pe�es per a quatre mans)
-Danza gitana (Dansa gitana)
-Canci�n y danza (Can�� i dansa)
-Danzas para cantar y bailar (Danses per a cantar i ballar)
-Doce danzas espa�olas (Dotze danses espanyoles - 1890 - Per a piano, tres orquestrades per Joan Lamote de Grignon):
   �Galante (Galant)
   �Orientale (Oriental)
   �Fandango (Fandango)
   �Villanesca (Vilanesca)
   �Andaluza (Andalusa)
   �Rondalla aragonesa (Rondalla aragonesa)
   �Valenciana
   �Sardana
   �Rom�ntica (Rom�ntica)
   �Melanc�lica (Malenconiosa)
   �Arabesca (Arabesca)
   �Bolero (Bolero)
-Seis piezas sobre cantos populares espa�oles (Sis peces sobre cants populars espanyols)
-Escenas rom�nticas (Escenes rom�ntiques - 1903 - vuit peces):
  �Mazurca (Masurca)
  �Berceuse (Can�� de bressol)
  �Alegretto
  �Mazurca (Masurca)
  �Allegro appassionato
  �Ep�logo (Ep�leg)
-Escenas po�ticas (Escenes po�tiques - dues series)
-Libro de horas (Llibre d'hores)
-Bocetos (Esbossos) - 1912):
  �Despertar del cazador (Despertar del ca�ador)
  �El hada y el ni�o (La fada i el nen)
  �Vals muy lento (Vals molt lent)
  �La campana de la tarde (La campana de la tarda)
-Cuentos de la juventud (Contes de la joventut)
-Escenas infantiles (Escenes infantils)
-Allegro de concierto (Allegro de concert - 1903)
-Allegro apassionato
-Fantasia
-Paisaje (Paisatge)
-Romeo y Julieta (Romeu i Julieta)
-Goyescas (1911 - Suite per a piano - sis peces m�s tard orquestrades):
  �Los requiebros (Les galanteries)
  �Coloquio en la reja (Col�loqui a la reixa)
  �Duo de amor (Duo d'amor)
  �Quejas o La maja y el ruise�or (Queixes o La maja i el rossinyol)
  �El amor y la muerte (L'amor i la mort - balada)
  �Ep�logo, serenata del espectro (Ep�leg i serenata de l�espectre)
-Obras f�ciles para la educaci�n del sentimiento (Obres f�cils per a l�educaci� del sentiment)
-Seis estudios expresivos en forma de piezas f�ciles (Sis estudis expressius en forma de peces f�cils)
-Dos impromptus
-Impromptu y barcarola (Impromptu i barcarola)
-El pelele (El titella)
-A la pradera (A la prada)
-El crep�sculo (El crepuscle)
-Ni as� la distingue (Ni aix� la distingeix)
-El tango de los ojos verdes (El tango dels ulls verds)

Biografia:

Els primers anys:
Neix a Lleida el 27 de Juliol de 1867. Els seus pares foren Calixto Granados i Enriqueta Campi�a. Ell era capit� de l�ex�rcit, d�origen cub�, que poc temps despr�s d�haver nascut l�Enric, va ser nomenat governador militar a Santa Cruz de Tenerife. Aix� fa que el primer entorn d�infantesa del futur mestre, tal com li agradava recordar molts anys despr�s, fos un petit hort de tarongers i llimoners que veia des de la finestra de casa seva i la flaire de la flor de tarongina. Solia dir d�aquests primers anys que aleshores vivia en un veritable parad�s.
Un dia el pare pat� una caiguda del cavall mentre cavalcava i all� port� com a conseq��ncia que la fam�lia es trasllad�s a Barcelona. Estem a l�any 1874 i el petit Enric en fa set.
Els seus pares ja s�havien adonat que el noi reaccionava d�una manera especial en sentir m�sica i gaudia amb ella d�una manera inusual en una persona de la seva edat. Un company del seu pare era el capit� Josep Junceda, que en comentar-li el fet, es va oferir a donar-li les primeres lli�ons de solfeig. El noi va progressar r�pidament i aviat es va fer palesa la necessitat de cercar-li un professor de piano doncs el petit Granados demostrava una vocaci� innata per la m�sica. Formava part llavors de l�Escolania de la Merc� i all� el mestre Francesc Xavier Jurnet s�aven� a donar-li classes. Al cap de ben poc temps, en Jurnet estava tot cofoi del aven�os que el seu alumne feia durant el seu mestratge durant el qual va ensenyar-li absolutament tot el que sabia.
Potser la mort recent del seu pare (que caus� un gran desconsol en el menut) despert� en ell la responsabilitat, al ser un dels caps de la nombrosa fam�lia, i l�estimul� per donar tot el que pogu�s de s� mateix. El fet �s que estudiava fins a deu hores di�ries, amb la seva mare fent-li costat, repassant una vegada i una altra totes les peces que Jurnet li havia pogut ensenyar. Tamb� sovint tocava pels amics i coneguts que els visitaven per sentir al "nen prodigi", tal com l�anomenava un jove pianista anomenat Pic�, que venia molt ass�duament. Va ser aquest qui parl� a la seva mare de les qualitats que veia en el petit Granados i li va fer veure la necessitat imperiosa d�anar a visitar el mestre Pujol.

L'Acad�mia Pujol:
En aquella �poca Joan Baptista Pujol era considerat el millor professor de piano de Barcelona. Amb el seu mestratge estudiaren, entre d�altres, Alb�niz, Malats i Vidiella. Amb el temps, entre aquests tres i Granados arrel� una profunda amistat i admiraci� compartides. "L�Acad�mia Pujol" era la forja d�aquesta escola catalana per a pianistes i all� s�hi presenta un bon dia la senyora Granados amb el seu fill per veure el director. Aquest va demanar al jove Granados que toques alguna pe�a. No sabem qu� va tocar el jove Granados, per� devia fer-ho molt b�, perqu� no va caldre insistir m�s perqu� immediatament Pujol acced� a tenir-lo sota el seu mestratge.
Entre professor i alumne va n�ixer una total compenetraci�. Granados aprengu� tot i m�s amb una avidesa i unes dots innates que no passaren desapercebudes pel mestre. Pujol pens� immediatament en la presentaci� de l'avantatjat alumne a un dels famosos concursos de l'Acad�mia per a pianistes novells, una de les fites per a joves revelacions. Digu� al seu pupil que s�aprengu�s la Sonata en sol menor de Schumann, per a la qual cosa Granados treball� en cos i �nima. Era l�any 1882 i tenia quinze anys al presentar-se al concurs. Com no podia ser d�altra manera, li atorgaren el primer premi. Segons solia comentar amb posterioritat aquesta Sonata era la primera obra "decent" que interpretava.

Treball per subsistir:
Per tal d�ajudar a casa seva, Granados es busc� feina, i aconsegu� un lloc de pianista en el "Caf� de les del�cies", que m�s tard canvi� el nom pel de "Lion d'Or", entretenint amb m�sica als clients, cosa que s�estilava bastant en els locals elegants de la ciutat. Guanyava cent pessetes al mes. Tot ajudava al manteniment de les deu persones que estaven a c�rrec de la seva mare, entre fills i n�ts.
Tamb� treball� un temps en un caf� del carrer Hospital, el "Caf� Filipino", on havia d�acompanyar els espontanis que sortien a cantar o a tocar instruments diversos, com podien ser el viol�, trompeta, etc.
M�s endavant, a m�s, don� classes als fills d'Eduard Conde, que era el propietari dels magatzems "El Siglo", gr�cies a la intervenci� del seu germ� Zoe que va fer de mitjancer, i a la Sonata de Schumann, que interpret� a manera de prova pel Sr. Conde, i que, va quedar impressionat per la genialitat del jove mestre.
Paral�lelament, escriu les seves primeres composicions. Les seves famoses Dotze danses espanyoles daten de 1883, fet que li agradava recalcar anys despr�s quan van ser conegudes pel p�blic.
Aquest mateix any t� una import�ncia transcendental per a la seva carrera de compositor, ja que aprofundeix els seus coneixements musicals de la m� de Felip Pedrell, el music�leg i pedagog m�s important del moment a Catalunya. Finalment havia trobat el gran mestre que la seva personalitat reclamava per a llan�ar-se amb els m�s s�lids coneixements a la fama i reconeixements que l�estaven esperant en tots els ambients musicals.

L�etapa Parisenca:
El Sr. Eduard Conde era, a m�s, un bon mel�man, que vei� des del primer moment la v�lua de Granados, autoproclamant-se mecenes seu incondicionalment, i pens� que li feia falta una estada a Par�s, inexcusable en aquells temps per estar al corrent de les noves tend�ncies musicals. Conde que es feu c�rrec del despla�ament i de totes les despeses pel temps que calgu�s, i aix� fou com Granados amb vint anys es situa a Par�s.
All� va passar de tot. Poc temps despr�s d�arribar va contraure unes febres tifoides, de les quals va trigar ben b� tres mesos a guarir-se totalment. Aix� va impedir-li matricular-se al Conservatori, per� ell va estudiar com a lliure al curs Schaller. �s molt possible que aquest aparent inconvenient result�s a la llarga benefici�s, ja que d�aquesta manera el seu temperament d�artista no estava subjecte a horaris inoportuns.
A Par�s va coincidir amb el que seria gran pianista Ricard Vi�es, tamb� lleidat�, excompany de "l�Acad�mia Pujol". Van conviure molta part de la seva estada a "l'Hotel de Cologne et d'Espagne". Gracies a Vi�es coneixem moltes an�cdotes d�aquest temps. Un altre company inseparable d�aquells temps era Malats, cap dels tres no es perdien les lli�ons de Charles de B�riot, que seguien amb verdadera vehem�ncia. Per� despr�s, com a bon jovent, venia fer la gresca tot el que es pogu�s. Els escrits de Vi�es donen const�ncia de que aquells temps foren el m�s feli�os de la joventut dels tres.
El alumnes del Conservatori donaven les seves audicions a la Salle Erard, i all� Granados i Vi�es tocaren junts p�blicament per primera vegada, o b� peces per a dos pianos, o peces de Chopin, Schumann, Grieg, Bizet. Malgrat que estudiaven moltes hores al dia, tamb� freq�entaven els Concerts Lamoreux, la Com�die Fran�aise, i pedalaven per Par�s amb una inversemblant mena de tricicle que havien llogat.
Tamb� Granados s�aficion� a la pintura, ja que sopava els diumenges a casa d�en Francesc Miralles, molt cotitzat ja, (havien estat ve�ns de petits a la Rambla de Catalunya), on tafanejava les pintures i els cavallets. M�s endavant, aquestes incursions servirien per idear alguns esbossos per les seves obres.
Aquesta etapa s�acab� el juliol de 1889. Musicalment, amb tota seguretat Granados va aprendre en aquest per�ode tot el que li faltava saber per acabar de desenvolupar la seva personalitat, que ja des d�aleshores eclosiona sense limitacions i el fa creador d�obres de major envergadura per les que havia de ser conegut pel gran p�blic.
A partir de la tornada a Barcelona �s ja un gran pianista, i es dedica igualment a la composici�.

La fam�lia Granados-Gal:
Professionalment, Granados don� el primer concert important al "Teatro L�rico" el 19 d�abril de 1890, el primer d�una s�rie de recitals que tenien com a finalitat donar-se a con�ixer. Empr�n una gira per una s�rie de ciutats de Catalunya i tamb� a Madrid, amb molt bon peu. Per� aviat don� a la seva vida un tomb especial. Coneix a Empar Gal Llobera, que era filla d�un petit industrial. Granados no va perdre massa temps, perqu� el juny de 1893 es casaren a l'Esgl�sia de la Merc� de Barcelona i pel juliol de l�any seg�ent va n�ixer el seu primer fill, a qui posaren el nom d�Eduard en honor del seu benefactor el Sr. Eduard Conde. Despr�s en vingueren m�s, Solita, Enric, V�ctor, Nat�lia i Paquito el darrer, que nasqu� l�any 1901. Una colla que Granados estimava ferventment.
Aleshores ha de compaginar la vida familiar amb la professional. Les fam�lies m�s vinculades des de sempre als Granados, foren especialment els Conde, els Mir�, els Pi i Sunyer, i els Andreu, que foren els seus segons mecenes. Les filles d�aquest �ltim, Carme, Madronita i Paquita foren deixebles avantatjades en la carrera de piano. Dedic� bona part del temps a la composici� i a la fam�lia, perqu� estigu� un llarg per�ode sense donar concerts.
En aquest per�ode treballa en l��pera Maria del Carmen, (estrenada en el Teatro Circo de Parish de Madrid el 1898), la Serenata per a dos violins, un Trio para violi, violoncel i piano, la Carta de amor, dedicada a Amparo, i la suite Valses Po�ticos, dedicada a Joaquim Malats.
Pel que fa a la seva obra m�s popular Goyescas, en principi foren un recull de peces inspirades en Goya i el seu entorn, interpretades durant molt de temps com una suite pian�stica. En vista de l��xit que tenien arreu, el seu amic Ernest Schelling li sugger� fer-ne una versi� per �pera, per� no ser� fins el 1913 que quedar� enllestida, quan el mestre estava en el esgla� m�s alt  de la fama. Durant un llarg per�ode de temps, Granados viu la vida familiar, que alterna amb la composici�, prodigant-se menys en oferir concerts.
Apareix novament cara al p�blic el novembre de 1895, on toca la Rapsodia espa�ola del mestre Alb�niz, en un concert especialment regionalista, a m�s que memorable per la quantitat de personalitats que va aplegar. Hi havia entre d�altres Alb�niz, Nicolau i Morera. Podem situar en aquest moment la consagraci� definitiva del mestre. Entre els anys 1896 i 1897 dona unes audicions de sonates amb el violinista belga Mathieu Crickboom, on s�integr� en el quartet del mateix nom, fundat pel violinista. Junt amb Casals foren els primers virtuosos convidats.
Tamb� funda el 1899 la "Societat de Concerts Cl�ssics". L�intensa activitat se�n ressent� una temporada, i li imped� acabar unes oposicions a una pla�a de professor del conservatori de Madrid.

La capacitat did�ctica de Granados:
El 1901 crea "l'Acad�mia Granados", primer al carrer Fontanella i posteriorment al carrer Girona xamfr� Casp. Aix� caus� un gran disgust a Crickboom, doncs la col�laboraci� de Granados en el seu quartet se�n ressent�, en emprar Granados for�a temps a la doc�ncia. Les peculiaritats de l�escola eren l�atenci� a vigilar des del primer dia la posici� del bra�, el canell i els dits, atenci� especial en el pedal (del que va arribar a escriure el quadern did�ctic "M�todo te�rico pr�ctico para el uso de los pedales del piano"), evitar que s�adquir�s el m�s petit vici i si l�alumne procedia d�una altra escola, comen�ar des d�un bon principi. Tamb� els Exercicis per a cinc dits, de B�riot, els feia repetir insistentment als seus deixebles, doncs els considerava ideals com a preescalfament, i ell mateix deia que els practicava sempre abans de tocar. Persona molt sensible, ensenyava amb paci�ncia, mirava de no enfadar-se, massa complaent segons Boladeres. M�s d�una vegada en plena lli��, demanant disculpes a l�alumne, anotava una idea o un passatge que en aquell moment li havia vingut al cap o fins i tot l�interpretava.
Aquesta labor aviat va ser coneguda arreu i traspass� fronteres, doncs Granados era molt v�lid per la doc�ncia. Sobre aquesta q�esti�, anotem el que diu Henri Collet a "Les Maitres de la Musique": "El doble talent de Granados per ensenyar virtuosisme i composici� s�engrand� i es desenvolup� de tal manera, que va �sser el coronament preco� d�una gloria realment mundial". De l'Acad�mia sortiren gran quantitat d'artistes de la talla de Merc� Moner, Anna March, Paquita Madriguera (m�s tard la dona d'Andr�s Segovia), Ferran Via, Franck Marshall, Juli Pons, Baltasar Samper, Ricard Vives, Josep i Empar Iturbi, Josep Caminals, i un llarg etc�tera.
Amb la prematura mort de Granados el 1916, no s�acab� ni molt menys l'Acad�mia, doncs Franck Marshall n�assum� amb �xit la direcci� definitiva, ja que Eduard, un fill del mestre, hi estigu� nom�s tres anys al capdavant. Malauradament mor� als trenta-quatre anys d�unes febres tifoides. Nom�s llavors pass� a denominar-se "Acad�mia Marshall" (nom que mant� actualment). Aquest sapigu� transmetre perfectament als seus alumnes el mateix que Granados li havia ensenyat. Noms com Alicia de Larrocha, Rosa Sabater, Mar�a Vilardell, Carlota Garriga, Joan Torra i molts d�altres, beveren en les fonts que el mestre havia obert. De l'"Acad�mia Granados", sorg� el que posteriorment s�anomen� "Escola Granados", doncs per la t�cnica i els plantejaments que ensenyava podem dir que, juntament amb Isaac Alb�niz, fou el creador de l�escola catalana moderna de piano.

La plenitud vital:
L�activitat musical de Granados coincid� amb el triomf del modernisme. La seva harmonia refinada estava al servei d�una est�tica rom�ntica amb influ�ncies de Schumann i de Listz. La seva m�sica est� impregnada d�un quefer senyor�vol i una eleg�ncia desbordant, sense fissures. Interpretant al piano era sobri, sense cap arrog�ncia en el gest ni en la figura, lluny d�amaneraments, sense innecessaris balancejos sobre el teclat, sin� que romania recte i seri�s amb el cap ben alt. La seva sensibilitat personal la transportava al piano. Un recull d�opinions sobre la personalitat de Granados est� reflectit al final del treball.
El seu amic i mecenes, el doctor Andreu, el 1912 li finan�� la sala de concerts, a l�Avinguda del Tibidabo 18, que era on feia que els seus alumnes tinguessin el seu primer contacte cara al p�blic.
Entre les seves alumnes hi havia Conxita Badia, una jove que en principi estudi� el piano amb for�a llu�ment, per� en la que Granados va descobrir unes dots extraordin�ries pel cant. Consider� ineludible que deix�s el piano i es dediqu�s exclusivament al seu estudi, doncs vei� que seria imperdonable no fer-ho. L�alumna va fer cas del mestre i arrib� a desenvolupar una extraordin�ria carrera musical.
L'1 d�abril de 1911 s�estren� a la Salle Pleyel de Par�s Goyescas que encara era una suite per a piano, amb un gran �xit. El Sr. Pleyel li deman� repetir el concert quatre dies despr�s, on l��xit torn� a repetir-se. Entusiasmat, li regal� el piano de gran cua on havia tocat els dos concerts. Aquest piano es conserva al Centre de Documentaci� Musical de la Generalitat de Catalunya.
Des d�aquell moment Goyescas acapar� especial atenci� en els �mbits musicals. Joaquim Malats, Alfred Cortot, Edouard Risler i altres artistes la mencionen en la seva correspond�ncia. En una carta dirigida a Joaqu�m Malats, Granados hav�a resenyat: "Goyescas es el pago a mis esfuerzos por llegar; dicen que he llegado. En Goyescas he encontrado toda mi personalidad; me enamor� de la psicolog�a de Goya y de su paleta, por tanto de su maja, se�ora; de su majo aristocr�tico, de �l y de la duquesa de Alba; de sus pendencias, de sus amores, de sus requiebros. Aquel blanco rosa de sus mejillas, contrastando con las blondas y terciopelo negro con alamares� aquellos cuerpos de cintura cimbreante, manos de n�car y carm�n posadas sobre azabaches; me han transtornado, Joaqu�n. En fin tu ver�s si mi m�sica suena a color de aquel".
Ernest Schelling ja feia temps que li havia suggerit la posada en escena de l�obra. Tot plegat va fer que finalment Granados madur�s la idea, i es decid�s a fer-ho, posant-se a orquestrar d�immediat. Paral�lelament, s�encarreg� el llibret a Fernando Periquet, antic col�laborador amb el text de les can�ons de Tonadillas.
Sabem que l�obra va ser orquestrada entre Barcelona i Vilassar de Mar, en una casa que havia llogat. A finals del 1913 qued� l�obra llesta. Fets els pertinents tr�mits, l�obra s�havia d�estrenar a l'�pera de Par�s en els primers mesos del 1915, tal com confirmava entusiasmat el seu director M. Jacques Roucher en una missiva de data 22 de juny de 1914. Aquella estrena havia de ser la consagraci� mundial de l'artista. Tot anava sobre rodes.

L�estrena de Goyescas, la Gran guerra i les seves conseq��ncies:
Per� esclat� la guerra europea en el mateix any, i all� va causar una enorme repercussi� en els esdeveniments de molt�ssima gent, i tamb� canviava els plans que hi havia tra�ats sobre l�estrena de Goyescas, que ja no podia ser a Par�s tal com estava programat. Llavors Schelling es mogu� r�pidament i buscant el moment oport� i les persones adequades, essent ell part interessada, i sempre sol�l�cit amb el seu amic, aconsegu� que el Metropolitan Opera House de Nova York, la inclogu�s en el seu programa per la temporada 1915-1916. A m�s coincidiria all� amb Pau Casals, a qui se li havia demanat que en ser-hi abans, fes els primers assajos amb l�orquestra. Visqu� amb nerviosisme el canvi de plans, doncs efectivament no era el moment m�s apropiat per fer-se a la mar. "En aquest viatge hi deixar� la pell", havia exclamat en broma en algun moment.
Finalment Granados i Empar salpen del moll de Barcelona el novembre de 1915 en el vaixell "Montevideo" on hi vatamb� el guitarrista Miguel Llovet, cosa que els permetr� fer la travessia m�s entretinguda parlant de coses de Barcelona. Fan escala a Cadis, i el 30 del mateix mes surten definitivament cap a alta mar. Per una carta que Granados va escriure als seus fills en arribar a Nova York, sabem que els va aturar un creuer de guerra franc�s, el "Cassard", incident que no va tenir cap import�ncia, per� que aconsegu� intranquil�litzar el passatge. Un cop passat el moment de nerviosisme, Granados exclam� amb el seu proverbial sentit del humor: "Si ens tornen a aturar, baixo!". En a la mateixa carta descriu el viatge: "�hi haviem d�estar 10 dies, i n'hem estat 15. Unes quantes hores de calma i la resta un temporal que no s�acabava mai. Cr�iem que no os tornar�em a veure. Una tarda, la vostra mare i jo, ens abra�arem i res�rem perqu� D�u os gui�s�". Arribaren a Nova York el 15 de desembre.
R�pidament comen�a els assajos amb l�orquestra, amb la qual com estava previst Pau Casals ja havia treballat. Abans de l�estrena, el 23 de gener dona un concert amb el fam�s violoncel�lista a la societat "The friends of Music". Troba temps per gravar nou rotlles de pianola per a la companyia Aeolian, a m�s d�acudir a tots els llocs on �s convidat. El fet de tenir un artista europeu en aquell moment a Nordam�rica era un luxe, i l�omplien d�afalacs. Pocs dies abans de l�estrena troba l�empresari que a la obra li falta un interludi, i aix� li comenta a Granados. En una nit escriu el compositor el que havia de ser la seva darrera obra i una de les m�s conegudes, per� no el deixa massa satisfet. Li ho comenta a Casals: "He fet una cosa de mala fe, vulgar, de cara al p�blic. M�ha sortit una jota!" La resposta de Casals el tranquil�litza: "Perfecte �li diu-. No era aragon�s, Goya?".
Joan Alavedra escriur� m�s endavant: "� cada vegada que Casals toca aquest interludi, amb aquell sospir de tristesa que acaba l�obra, sembla que digui "Adeu!" al seu amic".
Finalment arriba el tan esperat dia de l�estrena. Dirigeix l�orquestra el mestre Gaetano Bavagnoli, el cor Giulio Setti i el vestuari i decorats van a c�rrec de Antonio Rovescalli. Els aplaudiments es perllonguen aquella nit, per� l�endem� part de la cr�tica es llan�a sobre ell, acusant-lo de presuntu�s i menyspreant l�obra, que m�s que una �pera, diuen, resulta un poema simf�nic "amb una part de cant m�s o menys feli�, adaptat a un llibret pobre". D�altres parlant del "�nervi, de la poesia, l�enc�s misteri�s, la riquesa i el color , el moviment, l�habilitat en la composici� polif�nica, les estrid�ncies�". El cas �s que Goyescas es va representar tan sols cinc vegades. Econ�micament va resultar catastr�fic, per� aix� no va treure protagonisme al personatge. Fins i tot va ser convidat pel president Wilson a la Casa Blanca.
Per atendre la invitaci� es veu obligat a canviar els passatges cap a Europa. Per la pressa de tornar amb els fills, que fa tres mesos que no els veuen, prenen passatges en dos vaixells: El "S.S. Rotterdam" (holand�s), per anar de Nova York fins a Falmouth, i el "Sussex" (brit�nic), de Folkestone a Dieppe. El dia 7 de mar� dona el concert a la Casa Blanca i l�endem� hi ha un dinar a l'Ambaixada espanyola. All� l�ambaixador Juan Ria�o li fa veure que es una temeritat viatjar en un vaixell bel�ligerant. Hi ha intents per canviar els bitllets, per� ja no hi ha temps i aix� fou com poc despr�s, el dia 11 de mar� el matrimoni Granados salpa de Nova York.
El comiat al moll fou impressionant Molts amics i artistes van ser-hi, entre ells Shelling, Kreisler i Paderewski. Li fan entrega d�una copa d�argent commemorativa de l�esdeveniment, en la qual hi ha gravades les signatures de tots ells i un passatge de Goyescas, amb quatre mil cent d�lars a dins.
Arriben a Falmouth el dia 19, i visiten Londres. El dia 24 surten de Folkestone amb el vaixell "Sussex", de la Companyia de Ferrocarrils de l'Estat Franc�s a les 13,15 hores. Fatalitat o dest�?. Dues hores despr�s el vaixell es torpedinat per un submar� alemany.
A tenor del que es pot llegir en el "Bolet�n de informaci�n para Espa�a y Am�rica del Sur" del mes de juny de 1916, eren les 14,50 en parar-se els rellotges de bord, el que sembla indicar l�hora de la cat�strofe. El vaixell va ser partit per la meitat, i la part davantera va desapar�ixer r�pidament mentre la part del darrera quedava a la deriva, i posteriorment va ser remolcada fins a Boulogne. Tot aix� segons explicaren els supervivents.
El nombre de morts s�estima en uns vuitanta, entre ells el matrimoni Granados, les despulles dels quals no s�han trobat mai. A la part remolcada que no es va enfonsar hi havia la cabina del matrimoni, amb tot l�equipatge. Tot fa pensar que, d�haver estat all� en el moment de l'impacte, les coses haguessin anat diferents.
Joan Alavedra explica que de tots els homenatges que se li feren, �s especialment emotiu el que organitz� Pau Casals en el mateix Metropolitan on Granados havia saludat al p�blic dies abans. Actuaren junt amb ell, Kreisler, Paderewsyi, Maria Barrientos, Julia Culp i el tenor McCormack. Com a comiat, amb gran respecte i tothom a peu dret, Paderewski toc� a la mem�ria de Granados la Marxa f�nebre de Chopin, amb tots els llums del teatre apagats, i amb nom�s un canelobre enc�s prop del piano.
Granados va morir pocs mesos abans de complir 49 anys. El seu gran amic Alb�niz pocs dies abans.

Comentaris sobre la vida i l'obra de Granados:
� Ricard Vi�es, company d�estudis i gran amic diu: "El car�cter de l�Enric era d�un optimisme i d�una alegria tal, que de seguida l�encomanava als qui l�envoltaven, degut als seus acudits i fortes rialles".
� Diu Joan Alavedra: "Jo he cregut sempre que Granados fou un home feli�. I no em refereixo als �xits que tingu�, sin� a les emocions que li causava una receptivitat excepcional que en ell es tradu�a tot seguit en m�sica� li flueix naturalment� amb els seus gran ulls somniadors, va pel carrer escoltant m�sica fins el punt que, sovint s�ha d�aturar i escriure compassos als punys blancs de la seva camisa".
� Diu el seu mestre Felip Pedrell en un escrit a "La Vanguardia": "Les nostres lli�ons, de lli�ons en tenien ben poc; eren converses, o menys encara, xerrades entre companys amb m�s humor que consells. Jo sentia que quan parl�vem de problemes t�cnics un xic complicats, es tancava en s� mateix molt encaboriat; i en adonar-me que la regla seca i freda no tenia cabuda en la seva intel�lig�ncia, vaig decidir no parlar-li mai m�s de regles, resolucions i jeroglifics t�cnics, sin� de gust delicat i cultivat, no preocupant-me de res m�s, nom�s de dirigir tan excepcional intel�lig�ncia."
� Conxita Badia deia: "Hi ha una manera de tocar, un estil Granados".
� El cr�tic parisenc G. Jean Aubry escriu al fer la cr�tica del concert donat a la Sala Pleyel el dia 5 d'abril de 1911: "Granados interpreta les seves obres de manera desesperant per als millors pianistes, i amb una intenci� tal, que ning� no les coneix ben b� si no les hi ha sentitr tocar a ell. Estic conven�ut que ens trobem amb el millor que la m�sica de piano ha produit a Espanya des de la mort d'Alb�niz."
� El pianista Edouard Risler parla de la "�intenci� de cada frase, el mat�s de cada accent sense perdre mai la linea expressiva, l'ample contorn de l'obra�"
� Claude Debussy digu� d'ell: "Duia d'una manera gentil una testa genial que hom no pot oblidar f�cilment".
� El m�sic i amic Joaquim Nin era gran admirador de Granados: "� i em va seduir la seva exuberant imaginaci�, el seu desconcert improvisat, la seva noblesa�, els seus grans ulls sempre a punt de plorar, de riure, admirar-se o sorprendre's de tot�" recull Henri Collet en el seu llibre Alb�niz et Granados.

Honors i condecoracions que li foren atorgats:
� La creu de la L�gion d'Honneur. (Fran�a)
� Les Palmes de l'Acad�mia. (Fran�a)
� La Placa de Comendador de l'Orde Civil d'Alfons XII. (Espanya)
� La Creu de Caballer de l'Orde de Carles III. (Espanya)
� La medalla d�argent de les arts i de les lletres de The Hispanic Society of Am�rica, a Nova York abans de l�estrena de Goyescas el 16 de gener de 1916. (U.S.A.)