Historia:
L’orde del Císter
Els cistercencs es crearen l’any 1098, com una branca dels benedictins, al monestir de Cîteaux o Cister (Borgonya, França), amb el propòsit de viure segons la Regla de sant Benet en tota la seva puresa.
Aviat, especialment per la forta personalitat espiritual de sant Bernat (1090-1153), abat de Claravall, gran místic, predicador de gran prestigi i autor de moltes obres d’espiritualitat i teologia monàstiques, els cistercencs (anomenats monjos blancs) proliferaren arreu d'Europa.
Santa Maria de Valldonzella és un monestir de monges de l’Orde del Cister, actualment situat a la part alta de Barcelona, al barri de Sant Gervasi, molt a prop de la gaudiniana Casa Bellesguard, area que acull també les restes d’un antic palau reial a on l’últim rei de la dinastia catalana, Martí l'Humà, va passar la convalescència de la malaltia que el va portar a la mort, que ocorregué al Monestir de Santa Maria de Valldonzella situat al carrer de Valldonzella de Barcelona, no l'actual.

El monestir de Valldonzella:
Els inicis: El monestir fou fundat inicialment a la Torre de Santa Margarida de Santa Creu d'Olorda (Barcelonès), en un lloc aïllat i boscós. Amb anterioritat al monestir cistercenc, sembla que hi havia hagut una petita comunitat femenina de donades, amb una església dedicada a Santa Maria de Valldonzella, coneguda des del 1147.
El 1226 el bisbe Berenguer de Palou cedí el lloc al monestir de Santes Creus de l'Orde del Císter perquè hi patrocinés l’erecció canònica d’un monestir de monges cistercenques. La constitució formal de la comunitat es va fer el 4 de novembre de l’any 1237. La primera comunitat la constituïen un total d'11 monges presidides per la priora Berenguera de Cervera.

[0] Torre de Santa Margarida, seu primitiva del Monestir de Santa Maria de Valldonzella. També coneguda com Torre de Valldonzella.

El monestir durant l'Edat Mitjana, Jaume I el Conqueridor:  Uns anys més tard de la constitució de la comunitat cistercenca, l’any1259, els conflictes armats del rei En Jaume I amb els nobles catalans forcen les monges a refugiar-se a Barcelona - l’any 1263 la comunitat cistercenca va obtenir del rei Jaume I el permís per traslladar-se a la ciutat -. Sembla ser que una part de la comunitat monàstica, s’havia oposat a aquesta iniciativa que finalment es va portar a terme.
Es va construir un nou monestir a ponent de la ciutat de Barcelona, extramurs, al lloc dit la Creu Coberta, gràcies a l’auxili dels fidels als quals el bisbe concedí indulgències si ajudaven a la comunitat. El nou monestir va ser inaugurat l’any 1269.
En acabar la situació conflictiva no pogueren tornar al seu monestir, ja que el bisbe Arnau de Gurb,  no volgué que residissin més en un despoblat, per assegura’ls-hi la millor protecció d’un entorn menys conflictiu.
En els anys següents, la importància del monestir va créixer considerablement i la comunitat, nodrida principalment per filles de la noblesa catalana, va rebre molts favors del rei En Jaume el Conqueridor, els seus successors i els bisbes de Barcelona, arribant a l’extrem d’incorporar-hi la parròquia de Sant Esteve de Parets l’any de 1291. L’any 1308, la comunitat es componia d’unes 35 monges.
Com a prova del seu prestigi en aquells temps, el 1395 hi residirà el rei Joan el Caçador i el 1410 hi emmalaltí i hi va morir el seu germà, successor i últim rei del Casal de Barcelona (dinastia catalana) Martí l'Humà. Pocs anys després, la seva vídua Margarida de Prades s’hi retirà com a monja.
La situació del monestir i l’observança monàstica de la comunitat van fer que, al s. XIV, els reis i la cort, en entrar o sortir de Barcelona, s’hostatgessin sovint a Valldonzella. No es estrany, doncs que el monestir gaudis de la protecció i del patronatge dels reis i la noblesa.

El Concili de Trento i les vicissituds posteriors:  Les reformes originades en el Concili de Trento van afectar molt la vida del monestir, ja que va insistir en la clausura i va prohibir d’entrar-hi més novícies, fins que la prohibició fou atenuada per Roma el 1599 gràcies a l’intervenció de Felip II d'Aragó (Felip III de Castella).
Entre els anys 1640-43, durant la guerra dels Segadors, les monges abandonaren el monestir i es traslladaren dins la ciutat, essent el monestir  destruït el 1652 amb motiu del setge de Barcelona.
El 1674 la comunitat passà a viure a l’antic priorat de Natzaret, a l'interior de la ciutat, situat al carrer que més tard rebé el nom de Valldonzella, prop del portal de Sant Antoni de la muralla, on residí pràcticament fins el 1909, bé que durant el segle XIX les monges hagueren d’abandonar el monestir el 1814 i refugiar-se a Mataró (una bona part de l’edifici fou destruït, i reedificat el 1826).
El 1835 les monges van haver d’abandonar novament el monestir a causa de la Llei de Desamortització que obligava les Ordes religioses a abandonar les seves pertinences - dites "en mans mortes" per estar en poder d’institucions de les que mai en sortia la propietat -, en favor de l'Estat.
L’any 1847, les poques monges supervivents de l’exclaustració tornaren a reunir-se residint-hi fins el 1909.

El primer terç del segle XX, la Setmana Tràgica, la guerra civil:  Aquest any 1909 durant el més de Juliol i primers dies d'Agost, es van produir els fets de la Setmana Tràgica que obligà les monges a refugiar-se a la Torre dels Pardals a La Sagrera, propietat de la família Valls i Martí. Com molts d’altres edificis religiosos, el convent fou destruït pel foc.
Després d’aquest fet, l’abadessa Esperança Roca i Roca, aconsellada pel director espiritual de la comunitat, el futur bisbe Torras i Bages, emprengué la construcció d’un nou monestir. La construcció de l’enorme monestir actual va ser possible, perquè les monges vengueren a l’Ajuntament de Barcelona els terrenys del vell monestir de l’antic priorat de Natzaret, a prop de la Ronda de Sant Antoni, després de l'incendi ja mencionat, durant la Setmana tràgica de juliol de 1909.
L’any 1911 el contractista Josep Bayó i Font (1878-1970) - que també havia treballat per Gaudí, Rubió i Bellver i per a Joan Llimona  - va iniciar les obres del nou monestir que es començaren per la part de la clausura, a l’entorn del claustre. L’any 1913 es comença la Capella provisional segons el projecte signat per Bernadí Martorell i Puig el 12 de maig de 1912. El mateix any, les monges es traslladen al nou monestir. El projecte de l’església definitiva és però de data posterior, concretament de gener de 1916, essent acabada i consagrada el 22 d’octubre de 1923 i dedicada a la Mare de Déu de l’Assumpció, a qui correspon la imatge de l’escultor Josep Maria Camps i Arnau (1879-1968) que la presideix.
Diversos elements de l'anterior monestir van ser novament utilitzats en el nou edifici, per exemple, rajoles de València de la Sala Capitular i alguns capitells. També es va traslladar l’antic cor del monestir de Sant Cugat del Vallès a la zona de clausura de l’església, no sense una àrdua polèmica amb l’arquitecte Puig i Cadafalch que tenia sobre aquesta qüestió unes idees contraposades.
El més de juliol de l’any 1937, durant la guerra civil espanyola 1936-1939, el monestir va ser transformat en Preventori antituberculós pels arquitectes Josep Plantada i Forés, Arnau Calvet i Peyronill i Salvador Sellés i Baró.

L’actualitat: Un cop acabada la guerra, el monestir fou novament restaurat per retornar-lo al seu ús anterior. La restauració que va ser portada a terme per l’arquitecte Josep Maria Pericas i Morros es va realitzar entre els anys 1939 i 1944.
Posteriorment, l’any 1999, els arquitectes Josep A. Coderch i Giménez i Joan Bassegoda i Nonell van restaurar el paviment de l’església i finalment, l’any 2001 l’arquitecte Joan Martorell va instal·lar-hi la capella neogòtica procedent del Passatge Bernardí.
L’església segueix dintre del Modernisme una clara orientació neogòtica, amb elements molt originals que es manifesten especialment a l'interior de l’església (per exemple: en els finestrals amb vitralls fets cada un d’ells en honor dels sants de l’orde del Císter, en els interessants reforços ornamentals dels arcs dels creuer i també en l’original disposició de les columnes arcs i voltes del creuer i el transsepte). El conjunt mostra una gran força arquitectònica i decorativa.
Aquest impressionant conjunt arquitectònic, es situa en un entorn d’una riquesa històrica i arquitectònica excepcional. Efectivament. ben a prop hi trobem una altre obra de Bernardí Martorell, el Monestir de les Oblates del Santíssim Redemptor (l’església del qual es actualment Capella i Sala d'Actes de la Universitat Abat Oliva), el Col·legi màxim dels Jesuïtes de Sarrià de l’arquitecte Joan Martorell i Montells i finalment la Casa Figueras (Bellesguard) de Gaudí. Tots ells situats dintre de l’espai o en el entorn que a la primera meitat del segle XV ocupava el Palau d’estiu de l’últim rei de la dinastia catalana Martí l'Humà.
Des de 1999, una part del monestir es ocupat per diverses dependències de la Universitat Ramon Llull.

Descripció de l’edifici:
L'Església: Es un impressionant edifici, bàsicament construït amb maó vist. De fet, no només l’església sinó una bona part de les façanes exteriors i el claustre ho son.
La longitud total de l’església es de quaranta cinc metres. La amplada es de deu metres de llum en una sola nau amb voltes ogivals nervades quadripartites, de cinc trams. Les parets de la nau de la zona de clausura, tenen a una alçada d’uns quatre metres el punt de partida dels vuit impressionants vitralls (quatre a cada costat) en homenatge dels sants i santes de l’orde cistercenc (Santa Umbelina, Santa Gertrudis, Santa Matilde, Santa Juliana, Santa Lutgarda, Santa Ildegarda, etc).
El transsepte d’una amplada similar a la de la nau te també a cada una de les seves ales un total de quatre vitralls longitudinals i un de lobulat a la paret que tanca el transsepte i que s’inicia a una alçada superior.
L'interior de l’església es realment espectacular, la llum hi entra de dia filtrant a l'interior els colors de la rica policromia dels vitralls i donant-li un ambient tranquil que invita a la reflexió i l’oració.
Al presbiteri, a més de l’altar presidit per d’imatge de la Mare de Déu Assumpta, hi trobem un deambulatori que s’inicia a les columnes amb els escuts de les mares priores i rodeja l’altar pel darrera. El efecte aconseguit amb les columnes de suport de la cúpula es molt original.

El claustre: És de planta quadrada i té unes dimensions de 30 x 30 metres. Les columnes son de totxo vist, amb bases i capitells de pedra artificial.
Tres dels costats suporten construccions de diverses aplicacions, però amb una encertada unitat. Una única paret, la que tanca el claustre directament de l’exterior, no està coberta per cap construcció, sinó per una terrassa.
Aquesta paret, està oberta en la seva part superior. Els lucernaris lobulats amb reixes de ferro forjat que la protegeixen, aconsegueixen una millor il·luminació de la seva part de la zona coberta del claustre.
El centre del claustre està ocupat per una imatge del Sagrat Cor de Jesús, rodejat de diversos elements de vegetació naturals.