|
POESIES
-1895-
Excelsior
Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges ro�ns,
d�na el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aig�es esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblida't de ton regr�s:
no s'acaba el teu viatge,
no s'acabar� mai m�s.
La vaca cega
Topant de cap en una i altra
soca,
avan�ant d'esma pel cam� de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. �s cega.
D'un cop de roc llan�at amb massa tra�a,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca �s cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Per� torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Despr�s aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tr�gic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant l�nguidament la llarga cua.
Les minves del
gener
Com al mig de l'hivern la
primavera,
aix�s el cel avui, i el sol i l'aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.
Gl�ria dels ulls el cel, del pit les aures,
s�n avui. Fins a cada moment sembla
que han d'esclatar en verdor les branques nues,
que l'horitz� ha d'omplir-se d'orenetes,
i que s'ha d'embaumar tota la terra.
No sents una frisan�a, dona? Digues:
no et sents la primavera a les entranyes?
Llan�a't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa,
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besar i ser besat, que avui n'�s dia.
Som al mig de l'hivern: ahir gla�ava,
dem� les neus blanquejaran la serra.
La primavera �s lluny del temps endintre,
pro un dia com avui n'�s la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d'hivern en mi cabria,
ni ara, ni despr�s, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna.
|