Joan Maragall: TEXTS

[English] [Fran�ais] [Castellano]

 LES DISPERSES -1904- 

  

Haid� 
Ella digu� son nom: llavors la vella 
que li era a la vora va dir: - Per quin sant �s?- 
I respongu� l'amiga amb els ulls riallers: 
- Aix� rai, tant se val, la santa �s ella. - 

Ella �s la santa d'ella perqu� �s bella 
i D�u li ha fet la gr�cia de llan�ar llum entorn; 
ella �s el sol del seu propi jorn 
i de sa nit l'estrella. 
I t� la gr�cia al cos tan abundanta, 
que en ella naix i mor tot lo que fa: 
ella �s el cant, si canta, 
ella �s la dansa, si li plau dansar. 
I com que del dansar n'�s tan amiga, 
el meu seny la veu sempre que graciosament 
ondula el seu bell cos sense fatiga 
com creat en l'enc�s del moviment. 
Els meus ulls van seguint-la mentres dansa 
obedients al pas del seu cos bell, 
i si reposa, tot me meravell 
com si es trenqu�s la llei de sa crian�a. 
Mes llavors, en la llum del seu mirar 
i de ses galtes fortament rosades, 
i en l'onada del pit a l'alenar 
i el rep�s de ses formes tan amades, 
retrob el ritme que cregu� perdut 
i mon esprit per sempre s'hi reposa 
com en una absoluta beatitud. 

Ella de sa hermosura �s generosa 
i me'n f�u tot el do que jo en volia. 
M'ha donat sa paraula graciosa 
alenanta de prop, que m'invadia. 
I les mirades dintre les mirades, 
el pit tot somogut, la galta ardenta, 
parl�vem amb les boques inflamades 
de qualsevulga cosa indiferenta. 
La paraula sols era la musica 
del gran voler que el pit ens agitava: 
jo resseguint sa cara, tan bonica! 
ella en mos ulls veient com m'inundava. 
I talment la inund� l'�nima meva 
de sa bellesa la potenta onada, 
que a l'al�ar-me ubriac de vora seva 
i trobar-me privat de sa pres�ncia, 
ja no trob� en son lloc ma consci�ncia 
enduta per la forta rierada. 
 
L'Ametller 
A mig aire de la serra 
veig un ametller florit. 
D�u te guard, bandera blanca, 
dies ha que t'he delit! 
Ets la pau que s'anuncia 
entre el sol, n�vols i vents... 
No ets encara el millor temps 
pro en tens tota l'alegria. 
 
Soleiada 
                 
En una casa de pag�s hi havia 
una donzella que tenia 
els disset anys d'amor, i era tan bella, 
que la gent d'aquell vol 
deien: "�s una noia com un sol". 
Ella prou la sabia 
la parentela que amb el sol tenia: 
que cada matinada 
per la finestra, a sol ixent badada, 
l'astre de foc i ambre 
li entrava de ple a ple dintre la cambra, 
i ella nua, amb del�cia, 
s'abandonava a la fulgent car�cia. 
De tant donar-se a aquestes dolces manyes 
va ficar-se-li el sol a les entranyes, 
i ben prompte sentia 
una ard�ncia dins d'ella que es movia. 
"Ad�u, la casa meva i els que hi s�n: 
jo prenyada de llum me'n vaig pel m�n." 
De tots abandonada, 
va comen�ar a rodar per l'encontrada. 
Estava alegre com l'aucell que vola, 
cantava tota sola, 
cantava: "S� l'albada 
que duc el sol a dins i en s� rosada. 
Els cabells me rossegen, 
els ulls me guspiregen, 
els llavis me rubiegen, 
en les galtes i el front tinc el color 
i al pit la gran cremor: 
tot jo s� claror contra claror". 
La gent que la sentia 
s'aturava admirada i la seguia: 
la seguia pel pla i per la muntanya 
per sentir-li cantar la can�� estranya 
que l'anava embellint de mica en mica. 
Quan ella va sentir-se prou bonica, 
va dir: "M'ha arribat l'hora"; 
va parar de cantar, i all� a la vora 
entrava a una barraca que hi havia. 
La gent que a l'entorn era 
sols veia un resplendor i sols sentia 
el gemec poder�s de la partera. 
De sobte, les clivelles 
del tancat van lluir igual que estrelles. 
De seguit s'aixec� gran foguerada, 
tot la gent fugia esparverada, 
i en la gran soletat nom�s restava 
un nin igual que el sol, que caminava 
i deia tot pujant amunt la serra: 
"Jo vinc per acostar el cel a la terra...". 

 
Altres Texts de Joan Maragall: 
        
POESIES - VISIONS I CANTS - LES DISPERSES - ENLL� - SEQ��NCIES - ARTICLES - POMES

PUJAR

ANTERIOR

POSTERIOR

INICI