|
Cant de Novembre
El vermell dels arbres,
enc�s per la posta - dels sols hivernals,
delita i penetra
lo mateix que aquells verds primaverals.
Germans, alcem els cors, que tot �s bell,
el verd i el vermell!
Alcem els cors cantant la vida entera
amb els brots i amb les fulles que se'n van;
gosem el dia sens mirar endarrera,
sense pensar amb els dies que vindran.
Gosa el moment;
gosa el moment que et convida,
i correr�s alegre a tot combat:
un dia de vida �s vida;
gosa el moment que t'ha sigut donat.
No t'entristeixin, doncs, els funerals novembres,
ni planyis mort lo que ha tingut ple ser...
De pl�nyer �s el donzell que ajeu sos membres
ans d'haver-los cansat en el plaer.
Despr�s de la tempestat
Quan s'esqueixen els n�vols
sobre el cel
la ciutat surt rient de la tempesta,
regalant d'aigua lluminosa arreu,
remorejant de nou en sons de festa.
Recomen�a el remor en la
ciutat
i en el rostre dels homes l'alegria:
els n�vols sobre el cel s'han esqueixat,
la tenebrosa nit torna a ser dia.
Cadasc� al�a els ulls
per si retroba
la gran blavor del cel, tan oblidada!
Beneita sies, tempestat passada,
perqu� fas al�ar els ulls a la llum nova!
El cant de la senyera
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els far� m�s triomfants.
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dol�a majestat!
Oh bandera catalana!,
nostre cor t'�s ben fidel:
volar�s com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
al�arem els ulls al cel.
I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens dur�s:
voleiant al grat de l'aire,
el cam� assanyalar�s.
D�na veu al teu cantaire,
llum als ulls i for�a al bra�.
El poeta
- Mes tu ets la guiadora,
tu la forta,
perqu� en mig de la calma o la maror
saps que la nau del pensament que em porta
sempre retorna al port del teu amor.
La fi d'en Serrallonga
- Pare, absdoleu-me: s�
cansat de viure.
- T'escomet a bona hora el cansament.
La teva via s'ha acabat i ets lliure
d'anar-te'n al rep�s eternalment.
Mes, abans d'adormir-te i reposar-te,
cal que et recordis dels teus grans pecats:
tots aquells que jo puga perdonar-te,
tamb� de D�u seran-te perdonats.
- El primer pecat meu �s l'orgull, pare:
jo s� aquell que he tingut un rei al cos;
mai he pogut sofrir que alg� em manar�:
fer la llei a tot d�u era el meu goig.
Per� he tingut tant odi al rei d'Espanya
i li he fet la guerra jo tot sol.
Ell la terra ens ha omplert de gent estranya
i manar-nos-ho tot �s lo que vol.
Doncs, jo li he dit: "No em plau!". I, via fora!
he anat pel m�n com m'ha vingut a plaer,
he fet lo que he volgut, lliure a tota hora,
i no he obe�t llei, ni rei, ni res.
I, tant se val!, �s una bella cosa
fer tremolar tothom i estar segur!
Cap respecte en ma via m'ha fet nosa,
mai he baixat la testa per ning�...
- Mes, ara...
- Mes, ara que ja s� que
compareixo
en pres�ncia del D�u omnipotent...
- Te'n penedeixes?
- S�, me'n penedeixo.
- Doncs, sia't perdonat.
- Am�n, am�n...
- Quin altre pecat
tens?
- La ira, pare.
Quan m'encenc no tinc fre ni aturador,
me giro contra el m�n, D�u i sa Mare,
i tot voldria dur-ho a destrucci�.
Pare, he estat cruel: moltes vegades
m'he delitat vegent rajar la sang;
he vist al�ar-se a mi mans ajuntades
i segar-se genolls caient al fang.
I jo me n'he rigut, perqu� em plavia,
i, podent perdonar, no he perdonat...
�s una cosa dol�a i fa alegria
veure un enemic als peus ben manillat!
I fer mal! I fer mal! All� era viure:
destruir sols per gust i per voler;
sentir plorar tothom i poder riure...
Ser com rei de dolor... �s bell, a fe!
- Fill meu! Fill meu! Aix� �s massa malesa;
aix� �s un mal esprit que tens al cos:
encara en parles amb la vista encesa
en foc d'infern!...
- No, no!... Ja ve el rep�s.
Doncs, ara que ja s� que compareixo
en pres�ncia de D�u omnipotent...
- Te'n penedeixes?
- S�, me'n penedeixo.
- Doncs, sia't perdonat.
- Am�n, am�n...
- Tamb� he tingut enveja i
mala bava
per corrompre la gl�ria dels dem�s:
all� on jo he conegut que no arribava,
no he volgut que cap altre hi arrib�s.
D'aquell que em feia ombra o b� respecte,
m'he gaudit fent-ne c�rrer males veus,
i, tot fingint-li acatament i afecte,
li anava segant l'herba sota els peus.
De lo que no he ent�s, n'he dit mentida,
dels fets m�s grans que els meus, n'he dit rampells,
he volgut sols un pes, sols una mida:
la meva: els que en passaven, pobres d'ells!
Rebaixar, rebaixar, fins que es confonga
tothom en un mesqu� i humil estol,
i al damunt en Joan Sala i Serrallonga,
sent m�s que tots i governant tot sol.
- Mes, ara...
- Mes, ara, que ja s�
que compareixo
en pres�ncia de D�u omnipotent...
- Te'n penedeixes?
- S�, me'n penedeixo.
- Doncs, sia't perdonat.
- Am�n, am�n...
- He estat avar: mai he
tingut de sobra,
sempre he anat per m�s al cam� ral;
per molt que posse�s, sentia'm pobre
i amb la por d'anar a raure a l'hospital.
Ai! La cobd�cia no em deixava viure,
era ro� pels altres i per mi:
per un parell de bous, per una lliura,
hauria fet deu hores de cam�.
Veure'm diner apilat me consolava;
mes fruir no podia'n altrament
que pensant a quants altres els mancava
all� que era per mi un bon passament.
"Aix� �s ben meu, -pensava; - aix� no falla:
els altres, si mis�ria o fam vingu�s,
que es pengin!" I, llavores, ni una malla
hauria dat a un pobre que pass�s.
- Mes, ara...
- Mes, ara, que ja s�
que compareixo
en pres�ncia de D�u omnipotent...
- Te'n penedeixes?
- S�, me'n penedeixo.
- Doncs, sia't perdonat.
- Am�n, am�n...
- La peresa, la gola i la lux�ria
ben cert que foren mos pecats m�s xics;
pro algun cop m'ha plagut deixar la f�ria
dels combats, lluny d'amics i d'enemics.
Me n'anava a fer cap a la masia
oblidada en el fons d'alguna vall,
i m'entaulava en bona companyia,
menyspreant tota lluita i tot treball.
Llavores jo me'n reia de la guerra
i dels meus que es batien, capsigranys!
i tant se me'n donava que la terra
la manessin els propis o els estranys.
Ben menjat, ben begut, plavia'm jeure
a bona ombra per fer la migdiada,
cantant can�ons d'amor que fan distreure,
o escoltant els aucells en la brancada.
Si llavores passava alguna mossa
revinguda de cos, jo la cridava,
ella venia a mi, la deshonrava,
i encara se'n tenia per ditxosa.
- I goses riure?
- Era cosa bona...
- Mes no ho �s pas a l'hora de la mort.
- Bon menjar, bon oblit i jeure amb dona:
mai havia trobat millor conhort.
- Mes ara...
- Mes, ara, que ja s�
que compareixo
en pres�ncia de D�u omnipotent...
- Te'n penedeixes?
- S�, me'n penedeixo.
- Doncs, sia't perdonat.
- Am�n, am�n...
- I el tracte amb na Joana,
no �s inj�ria
que clama tamb� a D�u Nostre Senyor?
Acusa't:
- Pare, no!... no fou lux�ria,
sin� una veritable estimaci�.
�s cert que jo, en ses carns, moltes vegades
hi he enterrat tant de for�a i de voler!
Mes eren lla� d'amor ses abra�ades
i coronat de seny son front ser�.
La Joana m'ha estat reina i esclava;
molts cops ella pensava per tots dos;
quan jo estava adormit, ella vetllava;
ella m'ha fet valent i poder�s.
M'ha ajudat amb l'esguard, amb la paraula;
si ha calgut, amb la for�a del seu bra�;
cada migdia m'ha llescat pa a taula
i cada vespre m'ha alegrat el ja�.
En paga, jo li estat amant sol�l�cit...
D'aix� tamb� me n'haig de penedir?
- Fou un amor desordenat i il�l�cit!
- Doncs... tant se val!... me'n penedeixo, s�!
- Tens algun pecat m�s dins teu?
- No, pare.
- De tots els que m'has dit i els que has com�s
contrit demanes perd� a D�u?
- S�, pare.
- I et sap greu de tot cor d'haver-lo of�s?
- S�.
- Doncs en nom de D�u
omnipotent,
Pare, Fill i Esperit Sant, t'absolc. Am�n.
- Morir� resant
el Credo;
mes digueu an el botx�
que no em mati fins i a tant
que m'hagi sentit a dir:
"Crec en la resurrecci� de la carn".
La sardana
I
La sardana �s la dansa m�s bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
�s la m�bil magn�fica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil.la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil.la,
com, mal orientada, l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana �s la dansa m�s bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d'una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els dir�eu d'un culte
que en m�stica dansa se'n v�nen i van
emportats per el s�mbol oculte
de l'ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para's suspesa de tal meravella.
El ritme tornant,
la sardana �s la dansa m�s bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
III
El bot� d'eixa roda, �quin era
que amb tal simetria l'anava centrant?
�Quina m� venjativa i severa
buidava la nina d'aquell ull gegant?
Potser un temps al bell mig s'apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pr�diga Ceres saltant i ballant...
Del contrapunt la vagant cantarella
�s estrafeta passada d'ocella
que canta volant:
-La sardana �s la dansa m�s bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
IV
No �s la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant
�s la dansa sencera d'un poble
que estima i avan�a donant-se les mans.
La garlanda suaument es deslliga;
desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant,
cada m�, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella.
Tota m� P�tria cabr� en eixa anella,
i els pobles diran:
-La sardana �s la dansa m�s bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
L'esposa
parla
- Quan te parlo i l'esguard
se t'esgarria
i escoltes i em mig rius, per� no em sents;
quan, fugint de prop meu, se'n va fent via
el teu esprit al bell atzar dels vents,
jo veig la nau del pensament
que et porta
navegar al lluny de l'horitz� mar�.
L'empenta de l'amor tamb� �s prou forta
per dur-me al teu costat fins an all�.
Navego al teu costat com
encantada,
empesa per l'amor que se me'n duu.
La via no conec ni l'encontrada:
sols s� que s�c l'esposa enamorada,
que avan�o a vora teu i vaig amb tu.
|