Joan Maragall: TEXTS

[English] [Fran�ais] [Castellano]

   SEQ�ENCIES  -1911-

Cant espiritual 
Si el m�n ja �s tan form�s, Senyor, si es mira 
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre, 
qu� m�s ens podeu dar en una altra vida? 

Per� estic tan gel�s dels ulls, i el rostre, 
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor 
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort! 

Amb quins altres sentits me'l fareu veure 
aquest cel blau damunt de les muntanyes, 
i el mar immens, i el sol que pertot brilla? 
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau 
i no voldr� m�s cel que aquest cel blau. 

Aquell que a cap moment li digu� "-Atura't" 
sin� al mateix que li dugu� la mort, 
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria 
aturar a tants moments de cada dia 
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!... 
O �s que aquest "fer etern" �s ja la mort? 
Mes llavores, la vida, qu� seria? 
F�ra, nom�s, l'ombra del temps que passa, 
i la il�lusi� del lluny i del a prop, 
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa, 
enganyador, perqu� ja tot ho �s tot? 

Tant se val! Aquest m�n, sia com sia, 
tan divers, tan extens, tan temporal: 
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria, 
�s ma p�tria, Senyor: i no podria 
�sser tamb� una p�tria celestial? 
Home s� i �s humana ma mesura 
per tot quant puga creure i esperar: 
si ma fe i ma esperan�a aqu� s'atura, 
me'n fareu una culpa m�s enll�? 
M�s enll� veig el cel i les estrelles, 
i encara all� voldria �sser-hi hom: 
si heu fet les coses a mos ulls tan belles, 
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, 
per qu� acluc�'ls cercant un altre com? 
Si per mi com aquest no n'hi haur� cap! 
Ja ho s� que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap? 
Tot lo que veig se vos assembla en mi... 
Deixeu-me creure, doncs, que sou aqu�. 
I quan vinga aquella hora de temen�a 
en qu� s'acluquin aquests ulls humans, 
obriu-me'n, Senyor, uns altres de m�s grans 
per contemplar la vostra fa� immensa. 
Sia'm la mort una major naixen�a! 

La fageda d'en Jord�
Saps on �s la fageda d'en Jord� ?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobar�s un indret verd i pregon
com mai m�s n'hagis trobat al m�n:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jord�.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comen�a a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i est� perdut.
Li agafa un dol� oblit de tot el m�n
en el silenci d'aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
�s pres de la fageda d'en Jord�,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant pres�!

Seguit de les vistes al mar
 
                I 
La ginesta altra vegada! 
La ginesta amb tanta olor! 
�s la meva enamorada 
que ve al temps de la calor. 
Per a fer-li una abra�ada 
he pujat dalt del serrat: 
de la primera besada 
m'ha deixat tot perfumat. 
Feia un vent que enarborava, 
feia un sol molt resplendent: 
la ginesta es regirava 
furiosa al sol rient. 
Jo la prenc per la cintura: 
l'estisora va en renou 
desflorant tanta hermosura, 
fins que el cor me n'ha dit prou. 
Amb un v�met que creixia 
innocent a vora seu 
he lligat la dol�a aimia 
ben estreta en un pom breu. 
Quan l'he tinguda lligada 
m'he girat al mar, de cara, 
que brillava com cristall; 
he aixecat el pom enlaire 
i he arrencata a c�rrer avall. 

                II 
La mar estava alegre, aquest migdia: 
tota era brill i crit i flor d'escuma, 
perqu� feia molt sol i el vent corria. 
Al lluny se veia un gran mantell de bruma. 
Damunt les ones, amb les veles dretes, 
les barques hi brincaven com cabretes. 

                III 
Flameja al sol ponent l'estol de veles 
en el lluny� conf� del cel i l'aigua. 
La mar, inquieta, com un pit sospira 
en la platja reclosa i solit�ria. 
D'on pot venir la inquietud de l'ona? 
Ni un n�vol en el cel... ni un al� d'aire... 
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Misteri de la mar! L'hora �s ben dol�a. 
Flameja, al sol ponent, l'estol de veles. 

 
Altres Texts de Joan Maragall: 
        
POESIES - VISIONS I CANTS - LES DISPERSES - ENLL� - SEQ��NCIES - ARTICLES - POMES

PUJAR

ANTERIOR

POSTERIOR

INICI