Inici   Modernisme   Passeig   Museu Virtual   Arquitectura   Escultura   Pintura   Arts Decoratives   Literatura   Música  

[1] Conjunt dels dos fanals de la Plaça del Mercadal atribuïts a Gaudí
AHCO (Arxiu Històric Comarcal d'Osona)

[2] Una vista d’una base de pedra basàltica. AHCO (Arxiu Històric Comarcal d'Osona)

[3] Un dels fanals de la Plaça del Mercadal
 a Vic.
AHCO (Arxiu Històric Comarcal d'Osona)

[4] Projecte de modificació dels fanals.
Les bases de pedra basàltica es canvien
per bancs de ferro.
AMV (Arxiu Municipal de Vic)

[6] Fotografia de l’enderrocament d’un
dels fanals.
AHCO (Arxiu Històric Comarcal d'Osona)

Història:

Els fanals del centenari (1910-1924)
Poques peces artístiques i monumentals han generat tanta literatura a Vic com els fanals modernistes anomenats popularment d’en Gaudí inaugurats a l’entrada de la Plaça del Mercadal el dia 7 de setembre de 1910 amb motiu de les festes dedicades a l’il·lustre fill de Vic, filòsof, pensador i polemista Jaume Balmes (1810-1848) i desmuntats el dia 12 d’agost de 1924, per motius varis que s’aniran desgranant al llarg d’aquest article.

Gaudí a Vic
Gaudí, va  anar  a Vic (primavera de 1910 ) a passar uns dies de repòs a casa de la família Rocafiguera del carrer bisbe Caçador, acompanyat del jesuïta  Pare Casanovas, ja compromès –com a ponent convidat- amb les festes balmesianes que s’estaven preparant a la ciutat. A Gaudí, els seus metges li havien diagnosticat una anèmia cerebral i és per això que li havien recomanat que fes repòs, doncs en aquells moments la multiplicitat de projectes (parc, palau i capella dels Güell) i el projecte de la Sagrada Família, amenaçaven arruïnar la seva integritat física i psíquica. Aprofitant la seva estada a la ciutat la comissió de ciutadans que preparava els actes del centenari de Balmes i que estava formada per gent del Cercle Literari, demanaren al genial arquitecte una intervenció en forma de monument per a commemorar l’efemèride.
Gaudí, contràriament al que havien expressat alguns veïns sobre la possibilitat d’aixecar una escultura al davant de la casa mortuòria del filòsof vigatà, suggerí, en tot cas  una font per a aquest lloc.
Passejant pels vells carrers amb els seus seus ajudants col·laboradors Josep Canaleta i Josep M. Pericas, i arribats a l’amplia esplanada del Mercadal, els suggerí d’instal·lar dues faroles monumentals (fars - obeliscs) a l’entrada principal de la Plaça, just on s’acabava d’enderrocar la casa Rosconi. Amb aquest enderroc s’havia deixat lliure i a la  vista una avinguda urbana, el carrer de Mossèn Cinto Verdaguer, que enllaçava sense cap més impediment la nova estació del ferrocarril amb el centre neuràlgic i econòmic de la ciutat: el Mercadal.

Sobre l’autor o autors
L’obra artística per al nou enllumenat la podríem qualificar genèricament de col·lectiva ja que el paper d’Antoni Gaudí en la mateixa fou d’assessorament i supervisió. Aquest fet es denota clarament en la carta de 18 d’agost de 1912, (Arxiu Municipal de Vic; ref. 7/5 any 1912) i que apareix reproduïda en aquestes pàgines. És una carta que ell mateix tramet a l’arquitecte Josep Canaleta i Cuadras, quan aquest  proposa a l’Ajuntament de dur a terme unes modificacions o reformes de les faroles, després que un grup de veïns de la Plaça i del carrer de la Riera (adjunt al Mercadal) presentessin una petició acompanyada de trenta signatures demanant el desmuntatge o el trasllat de les dues peces de basalt i forja pels problemes que generaven. Segons ells i molt resumidament : entorpiment del pas de vehicles, problemes de sorolls amb el perill de despreniment d’alguna de les peces i l’ús indecorós del seu recer com a mingitori i racó de brutícia.
Antoni Gaudí respondrà per escrit a Canaleta  per tal de brindar-li un argument de pes que l’ajudi a poder convèncer a qui correspongui a  l’hora d’emprendre les millores necessàries  d’aquests dos fars-obeliscs “estich disposat a fer constar la meva intervenció en lo de las faroles de la Plaça de Vich” li diu en la seva carta (imatge [5]). I adreçant-se directament a l’arquitecte, deixeble afegeix “ningú més que vostè pot explica més exactament aquesta intervenció me sembla molt oportú la millora i l’acabament de dites faroles. Pot fer-ho constar com li sembli” . El lector -en aquest cas- pot treure ràpidament, pel que fa  l’autoria,  les seves conclusions.
A part de Canaleta, que al nostre entendre seria el gestor principal de tot un recull d’aportacions  (el disseny de la reforma de 1912 la signarà ell personalment), va intervenir en la part decorativa i pintura un altre deixeble de Gaudí en Josep Maria Jujol.  Pel que fa a l’arquitecte vigatà Josep M. Pericas, segons Bassegoda i Nonell, investigador de l’obra de Gaudí afirma igualment la seva participació com a coautor de l’obra. La feina mecànica del treball del ferro (motius vegetals, creus, sàrries i llanternons) va anar a càrrec dels serrallers vigatans Joan Colomer i Ramon Collell; aquest darrer  conegut popularment com “en picallimes”. Finalment cal fer constar el nom de Josep Ylla i Cassany, com a mestre d’obres en la part constructiva, el qual i en companyia del seu germà Lluís tindran un paper molt actiu a l’hora de  defensar el monument.                      [5] Carta de Gaudí a J. Canaleta 
                                                                                                                                                  AMV (Arxiu Municipal de Vic)
L’enderroc del monument
La majoria d’autors –per no dir gairebé tots- s’apunten a la revenja política com a motiu principal de l’enderroc d’aquests dos fanals.
Recordarem que el Centenari de Balmes fou encoratjat per membres i socis distingits del Cercle Literari (Jaume Collell, Lluís B. Nadal, Josep Salarich etc.)  compromesos a un catalanisme polític conservador però culturalment actiu. L’enderroc fou executat per l’ajuntament de la dictadura el dia 12 d’agost de 1924. Governava la ciutat des del dia 1 de març el consistori presidit per l’alcalde carlí, Joan Comella Colom.
Hem comentat la instància presentada per trenta veïns en data 6 de juliol de 1912 denunciant una problemàtica i exigint solucions. La majoria d’aquests veïns representaven el comerç de la zona. La resposta de tres col·lectius més no es va fer esperar; entre els dies 15 1 16 d’agost van presentar a l’Ajuntament de Vic tres instàncies més recorrent aquella impugnació i presentant arguments per a la conservació de les controvertides faroles.
El primer llistat era la instància d’un col·lectiu que s’identificava com a Veïns de Vic amb trenta-tres signatures. Una segona instància en el que hi consten els operaris i artesans que van treballar en la construcció i instal·lació de les faroles  que sumen trenta-cinc signatures més i finalment la carta dels representants del Vic de les classes lliberals afins al projecte i al sentiment patriòtic i cívic que varen fer possible els  actes del centenari: aquest darrer col·lectiu a arribarà a les cinquanta signatures entre intel·lectuals, artistes, metges i escriptors en general. Tots ells signaran al peu d’una petició per a la conservació de les faroles que redactaria de la pròpia mà el  primer conservador del Museu episcopal mossèn Josep Gudiol.
La carta de Gaudí a Josep Canaleta, que hem citat més amunt, signada el dia 18 d’agost del mateix any està dintre la mateixa tònica i objectiu: Salvar els fanals. Aquesta carta és la que servirà perquè Canaleta presenti d’immediat un comunicat a l’Ajuntament per tal d’oferir un projecte de millora que eviti les molèsties que augmentaven dia a dia. Emperò, el desitjat trasllat de les faroles a un altra emplaçament, com havien suggerit com a fórmula de consens el grup de detractors, serà per a Canaleta, un tema innegociable; i ho expressa així: “tant al escollir l’actual emplaçament com la forma per a la construcció de ditas faroles obelischs el seu iniciador Sr. Gaudí (compte: utilitza el mot poc compromès ”iniciador”)  no va fer-ho perquè si, sinó tenint presents les diferents circumstàncies  que concorrien...”  La raó més poderosa que dóna a l’hora de negar-se a qualsevol desplaçament, radica en el fet que les faroles, com diu Canaleta “donen sol·lució de continuïtat entre unes voltes i les altres  alhora que regularitzen i harmonitzen aquell racó.”.
Malgrat que hem trobat una factura de 1913 (desembre) en que es paguen uns honoraris a Josep Canaleta per un projecte de millora i reforma de les faroles i una altra comunicació del mes de desembre de 1915 en la que s’especifica el pagament per a un projecte complementari, no es va fer cap intervenció; o almenys no ens consta ni per documents trobats ni per les fotografies d’ambdues peces fetes els darrers mesos.

Les causes objectives
Si en l’apartat anterior afirmàvem que la majoria d’autors –per no dir tots- s’apunten a la revenja política com a motiu principal de l’enderroc d’aquests dos fanals, voldríem oferir una nova visió en que si bé la vendetta d’entrada no es descarta, cal tenir en compte altres consideracions.
M. Angels Ferrer a l’igual que Anicet Altés (Revista Vic, anys 1983 i 2002 respectivament) es remeten bàsicament a la teoria sostinguda des d’un bon principi pel deixeble de Gaudí, Cèsar Martinell (1888-1973). Diu M.Angels Ferrer en el referit article “Cesar Martinell aporta la teoria política de l’enderrocament". Creu que les faroles foren aterrades com a acte de reacció política  contra la política i els personatges que donaren calor a la idea: el bisbe Torras i Bages, Gudiol i el propi Gaudí, tots ells del camp catalanista.
Aquesta teoria no està desencaminada, tot i que, al nostre entendre, representa una visió incompleta, com a mínim per tres motius que cal tenir en compte.
Primer perquè els fanals tenien problemes tècnics d’oxidació, d’ancoratge i constituïen un focus d’insalubritat. Les tres coses eren unànimement reconegudes per totes les parts, veïns opositors,defensors,  ajuntament i l’arquitecte director inclòs.
Segon, perquè davant del problema hi ha una resposta afirmativa de conservació al costat d’un mandat de restauració. Es per aquest motiu que Josep Canaleta signa i cobra per un projecte en dues ocasions. Un projecte que preveu la modificació del fust ornamental amb la instal·lació d’uns bancs circulars a l’entorn de les columnes de basalt per tal d’impedir la utilització d’aquestes i les seves lloses verticals en mingitoris semipúblics. No es va dur a terme.
Tercerament i malgrat que continua, durant nou anys més i en temps de la Mancomunitat de Catalunya, un consistori  favorable a la línia política que va propiciar les festes del Centenari i les faroles commemoratives; malgrat haver-se reconegut els problemes que generaven al seu entorn, malgrat tenir un projecte per restaurar-les, no s’actua i es deixa que continuï la seva degradació. 

Algunes preguntes 
Els trenta primers signants, l’any 1912, criticaven les faroles per política o per problemes personals? Majorment els afectats eren veïns i comerciants de la zona. Recordem l’espectacle i la pudor dels urinaris improvisats,  el soroll de les sàrries oxidades i el perill reconegut d’algun accident per la ruptura de qualsevol element metàl·lic. Qui continuaria regentant un comerç amb aquesta situació per companyia sense elevar una sonora protesta ?. D’altra banda els 120 signataris que s’afermaren en la lloable idea de conservar i reparar  les faroles, van entendre el motiu de la queixa dels veïns o la van polititzar innecessariament ja que van atribuir inconscientment a aquella queixa un motiu de mala fe ?.
A més, si l’Ajuntament de l’any 1912, presidit pel lliberal  Domènech Camps, reconeixia el problema i va pagar a l’arquitecte Josep Canaleta per un projecte de reforma, perquè va deixar que els fanals es consumissin de rovell sense posar fi a una qüestió de seguretat,de salubritat i decòrum que ja venia de dos anys enrere ?

No fou tan sols la política
En aquest cas, l’Administració municipal tindria, una bona part de responsabilitat en l’encallament d’aquest problema. No es va fer res perquè els que havien protestat s’havien quedat en minoria i ja no oferien batalla o bé perquè el cost material de l’execució i millora dels components de forja eren excessivament cars i no hi va haver coratge per endegar-ho ?.
A la nostra manera de veure, la incúria, la burocràcia o el pensar que allò ja era aigua passada va negligir l’atenció necessària a un monument i al respecte d’uns ciutadans (els veïns propers sobretot) que feia anys que havien de suportar un problema que l’administració en el seu moment va reconèixer però que no li va solucionar. 
Amb el canvi d’ajuntament i de règim polític (el mes d’abril) les faroles van continuar encara en peu quatre mesos més. Fins al mes d’agost la Comissió de Foment, potser esperonada per algun d’aquests veïns molestos que feia anys que esperaven una solució,  va demanar un informe tècnic a l’arquitecte Sr. Manel Gausa. L’informe, transcrit en una acta de la Comissió Permanent de 4 d’agost de 1924, després d’enumerar els problemes que continuaven  generant les faroles i els perills que comportava en cas de no actuar, recomana la reparació immediata o el seu desmantellament. Tècnicament l’informe de l’arquitecte és correctíssim. Tot i que Gausa no rebrà el nomenament oficial com a arquitecte municipal fins el mes d’octubre del mateix any, no s’està d’assenyalar que en cas de conservar-se “se estudien las necesarias disposiciones para su modificación y para que queden en un estado de fortaleza y adorno las farolas levantadas en la Plaza Mayor.”
No es va pressupostar res y de paraula, el Sr. Forcada, un dels consellers, va afirmar que l’arquitecte municipal li havia dit que la reparació d’aquestes faroles seria molt cara. A instàncies de l’alcalde, Joan Comella i Colom, en la sessió  de la Comissió Municipal Permanent del dia 11 d’agost es va sotmetre a votació aquest punt sobre les faroles, no sense abans llegir el recurs que arribava del Centre Excursionista de Vic, signat pel seu president Joan Soler i Sendra i pel secretari Sr. Lluís G. Ylla, en que a banda de recordar la solemnitat i els motius pels quals la ciutat va plantar aquells fars-obeliscs a l’entrada del Mercadal l’any 1910, demanaven la seva restauració i proposava un referèndum popular sobre la seva conservació. L’alcalde no va acceptar el recurs al·legant formalismes tècnics i procedí a la votació en que unànimement (cinc consellers de la Permanent) acordaren donar el vist-i-plau a l’enderroc dels fanals. La incúria i la irresponsabilitat de les anteriors administracions que teòricament havien d’haver preservat aquell monument singular varen servir al real o virtual enemic el cos de la presa en safata de plata.
Vic perdia irremeiablement un element singular i únic del seu modest patrimoni modernista. Picabaralla política, potser si; però també ganduleria i irresponsabilitat administrativa.

Miquel Cañellas  (articulista i patrimonialista vigatà)

 Descripció de les peces:

Els dos fanals desiguals estaven formats en la seva part baixa per un basament fet de columnes estriades (molt semblants a les de la capella dels Güell que s’estava construint en aquells moments a Barcelona). Sabem  que la pedra basàltica fou portada des de Castellfollit de la Roca (Garrotxa) amb tir animal fins a sant Joan de les Abadesses i d’aquest poble del Ripollès fins a Vic amb tren. El mateix arquitecte Canaleta (segons fa constar Lluís B.Nadal al diari Gazeta Montañesa de 28 de juny de 1910) va anar a Castellfollit a inspeccionar (triar?) les peces que s’havien de dur cap a Vic.
El fust, de basalt carejat, constava de dues seccions de diferent gruix i es remataven amb una creu de braços trevolats feta amb planxa de ferro embotida. Ambdues faroles tenien unes abraçadores  de ferro forjat que unien les dues seccions. De la més gran hi penjaven unes sàrries o cabassos de planxa embotida suspesos d’uns llargs braços del mateix material que simulaven les branques d’un atapeït fullatge. La menor, desproveïda d’aquests dos braços, tenia un punt de llum que sostenia un element semblant a un bàcul floral dessota una creu trevolada com la que hem descrit. César Flores, en el seu llibre “Gaudí y Jujol y el modernismo catalán” sense negar l’estil modernista d’aquestes dues peces, les situa estilísticament “dins d’una tendència barroca”,segons l’autor més pròpia  de Jujol que no pas de Gaudí.

La pedra dels fanals va passar a l’empedrat d’un carrer de Vic
Després de l’enderroc han quedat poques restes dels singulars fanals que ornaven la plaça Major de Vic. El que si se sap és on han anat a parar les pedres basàltiques procedents de Castellfollit de la Roca. Des de l’any 1926 formen part de l’empedrat basàltic del carrer Arquebisbe Alemany. En la reforma d’aquest carrer s’hi van col·locar 2.260 peces extretes de la pedra dels fanals, el que suposa un total d’onze metres lineals de carrer. L’any 2002 l’Ajuntament de Vic, es va plantejar de manera oficiosa, refer els fanals gaudinians o plantejar la seva reconstrucció al·legòrica. Finalment el projecte es va desestimar i no va ser possible. De l’existència d’alguna part metàl·lica corresponent a les creus, fust o d’altres elements forjats de tipus floral, no ens consta res de la seva  pervivència llevat d’uns escassos detalls florals que el mestre de cases Josep Ylla guardà a casa seva com un emotiu record.
                                                                                                                                         
                                                                                                                                               [7] Factura de llambordes
                                                                                                                                                    AMV (Arxiu Municipal de Vic)

Treball publicat amb autorització de l’autor del text Sr. Miquel Cañellas (Articulista  i patrimonialista vigatà), de l’editor de la Revista OSONACOMARCA, de l’Arxiu Històric Comarcal d'Osona i de l'Arxiu Municipal de Vic.