GAUD� I EL MODERNISME A CATALUNYA / M�sica / Lamote de Grignon

     Inici   Modernisme   Passeig   Museu Virtual   Arquitectura   Escultura   Pintura   Arts Decoratives   Literatura   M�sica  

     ï¿½rea especialCatedrals del vi   Edificis desapareguts   Modernisme funerari   Projectes no realitzats   Modernisme catal� fora de Catalunya  
     Bibliografia   Novetats   Prop�sit   Contacti�ns   Dades d�audi�ncia

JOAN LAMOTE DE GRIGNON I BOCQUET   (1872-1949)

 [English] [Fran�ais] [Castellano]
  Sobre Joan Lamote de Grignon:  Biografia:  Inf�ncia i primers estudis  Dinamisme de joventut i matrimoni  Repertoris variats  La Banda Municipal i l'Escola Municipal de M�sica de Barcelona  L'Orquestra Simf�nica de Barcelona  Un fet de cabdal import�ncia  De la m� de Richard Strauss  Una labor que ni l'esclat de la guerra pot aturar  L'Orquestra Municipal de Val�ncia  �ltimes activitats en el retorn a Barcelona
  Obra M�sica per a orquestra  M�sica per a orquestra i veu  Lieder i can�ons  M�sica esc�nica   Veu i piano   Transcripcions per a Banda
  Fonts i informaci� addicional:  Bibliografia   Altres M�sics Modernistes Catalans 
 
Obra:

M�sica per a orquestra:
-Scherzo sobre un tema popular (La filadora) (1897)
-M�dona, poema simf�nic (
1899)
-R�v�rie, schumaniana per a violoncel i orquestra (1901)
-Solidaritat de les flors, sardana (1907)
-Hisp�niques II: Catalunya, suite (1913)
-Cants populars espanyols (1914)
-Hisp�niques I: Andalusia, suite (1924)
-Tema i variacions per a contrabaix i orquestra (ca.1946)

M�sica per a orquestra i veu:
-La Nit de Nadal, oratori (1902)
-Poema rom�ntich (C�ntich d'Amor i de Dolor), per a bar�ton i orquestra

Lieder i can�ons:
-Dues can�ons de Contrallum (1898)
-Funeral (1898)
-L'�ngel de la son (1898)
-Melodies (1898-1907) (Algunes incompletes i d�altres escrit nom�s les indicacions de les partitures)
-Sis can�ons de Violetes (1901-1904)
-�ntima (1904-1907)
-Tres poemes per a soprano i orq
uestra (1904-na.1924)
-Quan jo ja ser� mort (1905)
-Prec de Madonna Elisenda (1906-1907)
-Oraci� de merc�s (1914)
-Ros ton cabell, blau ton vestit (?)
-Uns llavis molls de la fresca rosada (?)

M�sica esc�nica:
�pera
-Imogina, quadre dram�tic (1894)
-L'Angelo,
Escena per a bar�ton i orquestra (1899)
-Hesperia (1906)
M�sica l�rica
-En todas partes cuecen habas o La romer�a del santo (La romeria del sant 1895)
-Pares y nones (
Parells i senars 1895)
-Soledad: Act
e 1er (Solitut 1895)
-Las siete palabras (
Les set paraules 1896)
-Los antrop�fagos (
Els antrop�fags 1896)
-La Perla del Avapi�s,{sic} (
La perla del Avapi�s ?)
-Un mill�n (
Un mili� ?) Incompleta

Veu i piano:
-Can�ons catalanes (1896-1897)
-Violetes 1901-1904)
-Passioneres (1901-1906)
-Recull d�obres per a veu i piano (1904-1907) Moltes incompletes. Amb freq��ncia es tracta de transcripcions dels lieder per a veu i orquestra.

Transcripcions per a Banda:
-D�obres de multitud d�autors, des d'Alb�niz fins a Weber, passant per obres del mateix Lamote.



 

 


 

 

Retrat de Joan Lamote de Grignon

Biografia:

Inf�ncia i primers estudis:
Neix a Barcelona el 7 de juliol de 1872. Els seus pares, d�ascend�ncia francesa, s�n Llu�s Lamote de Grignon i Lebiay i Elena Bocquet.
De molt petit, la fam�lia pass� a residir a Tortosa, on posse�en terres, fet pel que Joan aconsegu� el t�tol de Batxillerat a l'Institut de Tarragona el 1887. Alhora adquir� els primers coneixements musicals de la m� de Josep Abarcat, per� sentint una molt forta inclinaci� vers la m�sica es trasllad� a Barcelona i es matricul� al Conservatori del Liceu, que era l��nic que hi havia en aquells temps.
All� conegu� a Antoni Nicolau, que fou el seu mestre de composici�, aix� com a T. G�ell, Gabriel Balart (viol�) i B. Tintor� (piano). Destac� en aquest instrument d�una manera significativa, i amb el temps va arribar a ser nomenat successivament professor de piano (1890), i m�s endavant professor de solfeig superior, auxiliar d�harmonia i responsable de conjunt instrumental al mateix Conservatori del Liceu.

Dinamisme de joventut i matrimoni:
Paral�lelament a aquests esdeveniments, es cas� amb Florentina Ribas i Mallol el 31 de juliol de 1893 que li don� un �nic fill, Ricard, nascut el 23 de setembre de 1899, que estava destinat a col�laborar �ntimament amb el seu pare com a continuador de la seva labor, especialment en la direcci� orquestral. �s sabut que el nom escollit ho va ser a causa de la seva admiraci� vers Richard Wagner. Per aquestes dates, sempre que l�activitat concert�stica li ho permet, es dedica a la composici�. �s l��poca de la Gavota en re major, Sis can�ons catalanes, Imogina i L'Angelo, alguna d�elles estrenades al Teatre L�ric.
Si b� l�activitat musical de Lamote es va estendre durant un per�ode molt llarg, la seva formaci� ideol�gica i musical, es va consolidar durant la �poca en que va triomfar el Modernisme que el va influir poderosament.
El canvi de segle ens presenta a un din�mic Joan amb maduresa per a la composici� d�obres m�s ambicioses. Ens trobem amb el poema simf�nic M�dona (estrenat al Liceu el 22 de mar� de 1900), l�oratori La Nit de Nadal (1902) i el poema l�ric Hesperia (estrenat al Liceu el 25 de gener de 1907.
Tamb� l�any 1902 fou el de la seva presentaci� p�blica com a director d�orquestra, escollit per L'Associaci� Musical de Barcelona, (que ja li havia concedit anteriorment el primer premi en el "I Certamen Musical de Barcelona"), al capdavant d�una orquestra no titular en el sentit que entenem ara, ja que els m�sics eren contractats per un nombre determinat de concerts, per� que en el seu moment constitu�a una tribuna art�stica ideal per a posar a prova les dots del jove Lamote.
Al capdavant d�aquesta orquestra no solament assol� un gran prestigi que el va portar a ser conegut pel gran p�blic, sin� que a m�s va donar a con�ixer obres de molts diferents estils i compositors en primeres audicions, va apropar-se a int�rprets tan catalans i espanyols com estrangers, creant un caliu fins aleshores inexistent i, en definitiva, va col�laborar en despertar permanentment
l�inter�s per la m�sica.
En aquesta tasca fou ajudat per pianistes com Granados, Malats, Faur�, Saint-Sa�ns, Batalla; violinistes com Heermann, Thibaud, Man�n, Massi�, violoncel�listes com Pau Casals, i molts d�altres.

Repertoris variats:
Repassant algunes de les obres interpretades en aquest per�ode, trobem cantates de Bach, concerts de H�ndel, Crist al mont Olivet i la primera audici� de la Missa solemnis de Beethoven (interpretada segons costum de l��poca seccionadament en tres concerts), l�oratori Les B�atitudes de C�sar Franck, la primera audici� de Catal�nia d'Alb�niz, seleccions simf�niques d�obres de Wagner (comptant amb la pres�ncia per l�esdeveniment de Sigfried Wagner, fill del compositor)� En aquest aspecte en Lamote assoleix una import�ncia cabdal en coadjuvar a la consolidaci� del repertori tan cl�ssic com contemporani, atorgant a la seva acci� un equilibri entre art i pedagogia, que va ser una caracter�stica de tota la seva vida.

La Banda Municipal i l'Escola Municipal de M�sica de Barcelona:
L�alcalde Rius i Taulet cre� el 1886 un cos fix de plantilla per a la Banda Municipal de Barcelona, que fins aleshores funcionava de la mateixa manera que hem explicat per a les orquestres, amb contractes per temporada, en un intent de consolidar l�entitat i propiciar una maduresa i regularitat de les seves actuacions.
Els inicialment 60 professors de la plantilla foren posats sota la direcci� de Josep Rodoreda i Santig�s. L'Ajuntament tamb� cre� l'Escola Municipal de M�sica amb vistes a formar bons professionals per al conjunt, de tal manera que les dues institucions estaven lligades co
m un element pedag�gic indispensable, doncs el mateix Rodoreda era el responsable de les dues entitats.
Tots els comen�aments s�n dif�cils, i malgrat la seva dedicaci� indiscutible, Rodoreda no aconsegu� imposar-se davant la indisciplina i la deixadesa de molts m�sics. Aix�, unit a l�altre responsabilitat de direcci� de l'Escola el du a presentar la seva dimissi� (1896). En un desig t�cit d�evitar el buit de poder
es fa efectiu simult�niament la dimissi� de Rodoreda i el nomenament d'Antoni Nicolau, home de gran prestigi musical i amb les dots de fermesa i d�organitzaci� necess�ries per acabar amb la crisi.
Aquest es dedic� priorit�riament a la direcci� de l'Escola Municipal de M�sica, i encarreg� la direcci� efectiva de la Banda a Celest� Sadurn� i Gurgu�, fins aleshores sotsdirector, amb el t�tol de M�sic Major, reservant-se Nicolau la direcci� jur�dica de la instituci�. Sadurn� va fer una tasca excepcional en aquell delicat moment, que restitu� el cr�dit art�stic i ciutad� de la Banda, fins a la seva mort (1910).
Anunciada la vacant per a la pla�a,
Joan Lamote es present� com a candidat junt amb d�altres, i no va tenir cap dubte el jurat, que estava format pel director de l'Escola Antoni Nicolau, Lluis Millet i Eusebi Daniel, en decantar-se un�nimement cap a ell com a nou director, no sense crispacions de determinats regidors i picabaralles entre alguns components del m�n musical del moment. Malgrat la seva v�lua i esser triat per un jurat d�experts, l�oposici� municipal aconsegu� imposar-se davant la l�gica art�stica, i despr�s de turbulentes accions, escrits, contra escrits, influ�ncies i amenaces, el regidor Jaussens for�� que es fes una nova votaci� pel candidat per ell proposat, Teodoro San Jos�. El fet �s que el resultat final de la votaci� fou el de divuit a favor i onze en contra, amb la qual cosa l�esmentat San Jos�, esdevingu� el nou director de la Banda.

L'Orquestra Simf�nica de Barcelona:
L�esdeveniment deix� a Lamote molt decebut doncs en el seu cap bullien una quantitat de projectes per a la Banda que ara es veien truncats, i si m�s no, haurien d�esperar com a m�nim fins a una nova oportunitat. Per� l�abatiment no dur� gaire, ja que al cap de poc temps decid� fundar una orquestra, comptant amb l�ajut de L'Associaci� Musical de Barcelona, i amb l�experi�ncia pr�via que havia assolit com a director gr�cies a la confian�a en ell dipositada per aquella entitat. L'Associaci� reaccion� favorablement a la seva proposta i li don� suport immediat. Tan es aix�, que la presentaci� oficial de la nova Orquestra Simf�nica de Barcelona tingu� lloc el dia 13 de novembre de 1910 al Palau de la M�sica Catalana, que feia poc m�s de dos anys que s�havia inaugurat.
El criteri per la programaci� dels concerts va ser la mateixa que instaur� en l'Orquestra de
l'Associaci�, �s a dir recerca d�un p�blic fidel, consolidaci� d�un repertori, i voluntat educadora.
En aquelles dates el p�blic barcelon� era relativament nou en el repertori simf�nic, malgrat que per Barcelona ja havien passat aleshores, i sobretot en la primera d�cada del segle XX, importants conjunts musicals i artistes qualificats de fama reconeguda.
Ens havien visitat l'Orquestra Filham�nica de Berlin dirigida per Arthur Nikisch (1901) i per Richard Strauss (1908), l'Orquestra dels Concerts Lamoreux de Paris per Camille Ch�villard (1902 i 1905), la Sinf�nica de Madrid per E.Fern�ndez Arb�s (1909 i 1910), i solistes de piano com Joaquim Nin, Raoul Pugno, Joaquim Malats, Isaac Alb�niz, Alfred Cortot, Enric Granados, Ignaz Paderewsky; de viol� com Mathieu Crickboom, Joan Man�n, Hugo Heermann, Eug�ne Ysa�e, Jacques Thibaud, i el violoncel�lista Pau Casals, molt sovint aquests dos �ltims.

Va dur a terme una tasca eloq�ent en la presentaci� de compositors novells del pa�s, que el p�blic barcelon�s desconeixia totalment en aquell moment o almenys la seva obra no formava part del repertori amb l�assidu�tat que fora desitjable. Aquesta iniciativa l�anomen� "Primera Manifestaci� Simf�nica d'Autors Ib�rics". Paral�lelament a la tasca inacabable de director i als corresponents assaigs per anar polint cada cop m�s la seva OSB, no abandon� la vessant de compositor, malgrat el que va fer-lo m�s fam�s era la popularitat que va assolir com a director tota la seva vida, al capdavant de la orquestra. No solament es va limitar a la nostra ciutat doncs curiosament en aquesta primera etapa, de 1910 a 1916, hi hagueren concerts a moltes capitals i pobles importants de Catalunya, tamb� va fer una considerable quantitat de concerts Espanya. Fins a seixanta-tres concerts repartits entre localitats com Tarragona, Girona, Sabadell, Terrassa, Reus, Manresa, Tortosa i Val�ncia, Saragossa, Madrid, Bilbao, San Sebasti�, Saragossa, Granada, etc., la qual cosa f�u dir a Oriol Martorell que l'OSB havia estat "una de les formacions simf�niques catalanes m�s viatgeres".
Majorit�riament els concerts es feren al Palau de la M�sica Catalana, en cicles curts, com 6 concerts a la temporada de Quaresma i 4 concerts a la Tardor, a m�s de puntuals esdeveniments, com la vegada que
l'estrena de la Missa en si menor de J. S. Bach, junt amb l'Orfe� Catal� i Albert Schweitzer a l�orgue, i concerts a benefici del Temple de la Sagrada Fam�lia de Gaud�, o pel monument a moss�n Cinto Verdaguer.

Un fet de cabdal import�ncia:
El 18 de maig de 1914, per una resoluci� governativa, fou declarada nul�la la decisi� municipal de 4 d�agost de 1910, per la qual Joan Lamote de Grignon no havia pogut accedir a la direcci� de la Banda Municipal. El batlle Joan Pich i Pon restabl� el que quatre anys abans havia guanyat per m�rits propis. Des d�aleshores la principal preocupaci� de Lamote torn� a ser la Banda, en la qual tantes il�lusions havia dipositat anys enrere, per� sense descuidar l'OSB, per b� que ja no hi hagu� pr�cticament m�s despla�aments. El mestre prefer� dedicar el conjunt als concerts populars, b�sicament per al p�blic de Barcelona.
No obstant, paulatinament, i com a conseq��ncia d�aquest fet, L'Associaci� no veia amb bons ulls aquesta acumulaci� de feina, i la vella alian�a amb el mestre comen�a a fer aig�es cada vegada m�s. Tant es aix� que el febrer de 1922, despr�s d�haver ofert gratu�tament el concert n� 200 de l'OSB a la pla�a de Sant Jaume, L'Associaci� suspengu� la seva col�laboraci� econ�mica, i aix� port� greus problemes per a la superviv�ncia de l�entitat. Des d�aleshores nom�s podia comptar-se amb els recursos ingressats per taquilla, del tot insuficients.
Malgrat aix�, Lamote enmig de mil entrebancs i tota classe de dificultats, aguant� un temps.
La seva const�ncia per capejar els esculls, el saber resoldre amb intel�lig�ncia determinades situacions, reorganitzacions del cicles, etc., va fer seguir endavant l�orquestra, per� a canvi de minvar cada vegada m�s en nombre de concerts que es podien oferir. Els darrers que ofer� l'OSB foren un d�extraordinari de benefic�ncia al Teatre Eldorado el 13 d�abril de 1924, i un altre a l'Olympia l'11 de gener de 1925, dirigit aquest per C. Slavinski d'Agreneff.
Molt s�ha especulat si en tot l�afer hi tingu�s a veure el fet que el 1920 fund�s Pau Casals l'Orquestra que porta el seu nom. Certament, aquesta tingu� des del primer moment una solidesa econ�mica i art�stica que d�altres institucions barcelonines d�aquell temps no tenien. El prestigi que arreu del m�n havia assolit el seu fundador com a virtu�s del violoncel, el nombre mateix de m�sics que hi havia a Barcelona, insuficient per omplir les plantilles de les cinc orquestres del moment i les millors condicions laborals i econ�miques, va fer que tan m�sics com institucions es decantessin cap a la nova proposta del mestre d'El Vendrell. El cert es que les relacions entre ells foren sempre bones, i no es ressentiren pas a causa d�aquests fets. Lamote va ser cridat varies vegades a dirigir la Orquestra Pau Casals, i en una ocasi� el mateix Casals va tocar la part de violoncel solista de l�obra Andalusia en un concert d�homenatge el juny de 1929, dirigit pel mateix autor i format tot per obres de Lamote.

La Banda Municipal, segona etapa:
Des del primer moment va tenir clara una cosa. La Banda Municipal de Barcelona havia de renovar-se sens falta, per tal de treure-li els vicis i la forma rutin�ria que estava arrossegant, labor que ja portava in mente des del 1910 al presentar la seva fallida candidatura. Potser les mateixes paraules del mestre extretes d�una confer�ncia llegida a l'Institut Franc�s de Barcelona el maig del 1935 ens resumeixen i ens aclareixen la posici� en que es va trobar en haver de renunciar a l'OSB. "�un cop l'Orquestra Simf�nica de Barcelona redu�da al silenci, em va caldre trobar el mitj� de continuar, intensificant-lo, el que considerava com un deure ineluctable: l�educaci� art�stica del nostre poble. I l�acabament de l'Orquestra Simf�nica ha donat naixement a l'Orquestra d�instruments de Vent. Si amb la primera havia d�esperar que el poble vingu�s als nostres concerts, amb la segona, puc portar els concerts al poble".
Ultra les reformes internes dels diferents blocs instrumentals com a fons, tamb� entr� en el terreny de la forma, com
�s el fet de que les tradicionals audicions de la Banda els diumenges al mat�, que es feien a la cru�lla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el Passeig de Gracia, passessin a llocs m�s adients, com per exemple la Pla�a del Rei o la Pla�a de San Jaume quan eren a l�aire lliure, o al Palau de les Belles Arts en un local tancat. En efecte, l�espai m�s redu�t donava opci� a sentir millor els matisos de la formaci�, que podien f�cilment passar desapercebuts en un espai tan obert com era el de la ubicaci� anterior.

De la m� de Richard Strauss:
El mar� de 1925 Richard Strauss es trobava a Barcelona, per a dirigir una s�rie de concerts a la Temporada de Quaresma del Teatre del Liceu, i el dia 15 va tenir ocasi� d�escoltar a la Pla�a del Rei la versi� transcrita per a la Banda feta pel mestre Llu�s Oliva, del seu poema simf�nic Mort i transfiguraci�. Corpr�s per la qualitat de la versi�, deman� de poder dirigir el conjunt, petici� que va �sser immediatament concedida com un gran honor. L�audici� va tenir lloc al mat� del 19 a la Pla�a de Sant Jaume, per tal que hi pogu�s cabre m�s gent. L��xit va ser apote�sic. L�alcalde que aleshores era el bar� de Viver va cridar Richard Strauss a saludar des del balc� de l'Ajuntament a la multitud entusiasmada.
Per� aix� no �s tot. El compositor austr�ac manifest� el desig d�endur-se la Banda a Alemanya perqu� serv�s de model per a altres conjunts, el que demostra la qualitat de la labor feta per Lamote i la seva Orquestra d�instruments de Vent. I aix� va ser, doncs l�agost de 1927 en el marc de l'Exposici� Internacional de Frankfurt, que amb el t�tol "Die Musik im Leben des V�lker" se celebr� del 20 al 28, torn� Strauss a dirigir la Banda en el darrer concert, interpretant-hi el seu poema simf�nic Don Juan, en la transcripci� de Joan Lamote. Van completar la sortida de la Banda les ciutats de Wiesbaden, Bad Nabhein, Stuttgart, Ginebra i Li�.

Una labor que ni l�esclat de la guerra pot aturar:
Ara ens trobem en els anys de major fecunditat del mestre, en que, assolida la seva v�lua i admirat arreu, veu poc a poc c�m el resultat del seu esfor� �s reconegut cada vegada m�s pel m�n musical i per la gent que �s addicte a les audicions, que aviat creen un referent en a la cultura popular del moment. I quan diem popular no ens referim a les obres m�s o menys "f�cils", que tradicionalment s�associen a les bandes tan nombroses en la nostra geografia. Amb perspic�cia, molt s�viament va anar renovant paulatinament el repertori fins que don� a con�ixer un seguit de peces que, gr�cies a la seva encertada transcripci� per a banda, aconsegu� fer-les populars. Nom�s caldria mirar les hemeroteques i els programes de m� per confirmar-ho.
Anotem com a fites la participaci� fonamental en a la Exposici� Internacional de Barcelona l�any 1929, en que actu� en nombrosos concerts extraordinaris, tal com reclamava un fet d�aquesta magnitud. Tamb� destaquem el viatge que amb Robert Gerhard van fer a Amsterdam el 1933 i a Praga el 1935, per interessar per a Barcelona la participaci� del XIV Festival de la SIMC (Societ� Internationale de la Musique Contemporaine), candidatura enfrontada a la de Berl�n. S�aconsegu� la fita, i la setmana del 18 al 25 d�abril de 1936, convert� la ciutat en el punt de m�xim inter�s mundial del mon de la m�sica. Val a dir que l�adveniment temps enrere de la rep�blica l�abril de 1931 atorg� al pa�s un r�gim de llibertats i de projecci� mundials desconeguts fins aleshores.
Despr�s de les Jornades Internacionals del mes d�abril, continu� amb els concerts populars fins el darrer de la temporada el dia 9 de juliol, per� l�esclat de la guerra va interrompre la activitat musical barcelonina. L'Orquestra Pau Casals rest� desfeta, i la Banda Municipal es convert� en l'�nica instituci� que amb regularitat acomplia amb el seu p�blic. Durant el transcurs de la guerra, no dubtava d�anar all� on la situaci� social i patri�tica els demanava. Els concerts minvaren els anys 1937 i 1938 quan els bombardeigs feien matances de civils innocents i molta gent, aquells que tenien un lloc, s�allunyava de la capital cap els pobles per tal d'evitar-los.

L'Orquestra Municipal de Val�ncia:
Amb el nou r�gim al poder, arribava l�hora de les venjances i les repres�lies. Un informe datat el juny de 1939 i sense signar, acusava ignominiosament a Joan Lamote de Grignon i al seu fill Ricard, d�haver dut a terme una s�rie d�accions infamants, que comportaren l'obertura d�un expedient de depuraci� per col�laboraci� amb l�enemic. El redactat, en un estil directe, vexant i venjatiu, clarament allunyat de les f�rmules jur�diques, duia l�empremta visible de una revenja personal. Trista hist�ria, ja que l'Ajuntament de Barcelona, que hauria pogut esmenar el tort, es limit� a corroborar la destituci� en el ple del 29 d�agost. Anteriorment ja havia nomenat un "director accidental" en la persona de Ramon Bonell i Chanut.
Ara ens trobem a un home de 67 anys abatut, desorientat, patint com molts altres conciutadans i intel�lectuals el llarg calvari de la inf�mia. Pare i fill que tan havien lluitat per l'ideari del m�n musical passaren un llarg per�ode silenciats per la bogeria dels temps que corrien.
Per� mans amigues obrirem el cam�. A Val�ncia, com a tants altres llocs, coneixien sobradament la qualitat de Lamote, i el seu Ajuntament volgu� fundar una orquestra, pel que va ser cridat el desembre de 1942. Ell nom�s pos� una condici�, que el seu fill fos el sotsdirector. Aix� va ser, (a despit que primerament hi havia a la llista Josep Manuel Izquierdo), i al mes seg�ent ja comen�aren les proves per a l�admissi� del m�sics.
D�aquesta manera el p�blic valenci� pogu� gaudir de tot el bagatge d�una personalitat en el moment m�s gran de la seva maduresa humana i art�stica (tenia ja 71 anys) dirigint una formaci� pensada i estructurada personalment com les seves estimades OSB i Banda Municipal. El seu fill Ricard dirig� tamb� en aquesta etapa gran nombre
El fill de Joan Lamote, Ricard Lamote de Grignon i Ribasde concerts, i ambd�s foren coneguts i admirats si m�s no pel p�blic que anava a escoltar l'Orquestra Simf�nica de Val�ncia, ja que existia una vessant de ranc�nia i d�enveja relacionades amb elements sectorials addictes al tarann� pol�tic del moment. No era aix� a l'Ajuntament, on all� gaudia d�un entorn favorable sobretot en les persones de l�alcalde Juan Antonio G�mez Tr�nor, comte de Tr�nor, i el regidor Mart�n Dom�nguez Barber�.
Durant aquests cinc anys de treball a Val�ncia, mor� el 4 de desembre de 1944 la seva esposa Florentina Ribas. Dos anys m�s tard torn� a refer la seva vida, casant-se amb Marcela Duran i Paulin, antiga col�laboradora seva en les tasques administratives de la Banda Municipal.
En acabar-se el contracte l'Ajuntament li
ofer� la possibilitat de renovar-lo, per� ell ho refus�, adduint que necessitava una temporada de descans. Tenia aleshores 75 anys. El seu fill Ricard accept� de continuar amb les tasques de sotsdirector, al costat del mestre Hans von Benda. Se li renov� contracte per quatre anys el mar� de 1948, amb una cl�usula de rescissi� o ren�ncia volunt�ria de qualsevol de les dues parts durant els primers sis mesos. El fet es que de sobte el 25 d�agost del mateix any el Ple de l'Ajuntament de Val�ncia rescind� el contracte a Ricard Lamote, sense consultar-ho pr�viament a l�autoritat pol�tica, ni musical, ni, per descomptat demanar l�opini� de l'interessat.

�ltimes activitats en el retorn a Barcelona:
La ciutat era en aquells moments, humana i musicalment, una ombra del passat. Arreu es respiraven les estretors i les angoixes pel present i pel futur. El temor i la por de dir en veu alta el que es pensava en veu baixa, formava part de la vida ciutadana; on era l�esplendor que ell havia conegut? Malgrat tot, era la seva ciutat. I s�hi enfront�.
Trob� altra vegada el caliu necessari per seguir, i va participar en el I Curset d�instrumentaci� per a cobla, organitzat per la "Instituci� Musical Juli Garreta". Agosarada iniciativa per a l��poca, com es despr�n de la discreci� on les set lli�ons a c�rrec de Joaquim Serra es dugueren a terme (sis al London Club
a la Gran Via, 615 i una al Foment de les Arts Decoratives, a la c�pula del Coliseum), per� que representaven un segell d�identitat en el emmudit fet catal� del moment. A la cloenda en Lamote va dur a terme una dissertaci� sobre el tema "Les possibilitats futures dels instruments de pla�a i de la cobla".
Barcelona havia creat la seva "Orquestra Municipal de Barcelona", al capdavant de la qual hi havia col�locat Eduard Toldr�, de innegable v�lua. Malgrat que l�expedient sancionador de 1939 s�havia sobresegut el febrer de 1943, era impensable que ell pogu�s tornar-la a dirigir en aquell moment, quan encara les ranc�nies es feien evidents i el dolor de incomptables ferides suraven somortament en la quotidianitat. Hagu� de ser amb una altra orquestra, la Filharm�nica creada per C�sar Mendoza Lasalle, on torn� a retrobar el caliu del Palau de M�sica i a molts del m�sics d�anys anteriors que amb ell havien col�laborat, que havien tocat o b� en a la Orquestra Pau Casals o a la OSB. Amb ells el 27 de febrer de 1949 dirig� el que seria el darrer concert, actuant Alicia de Larrocha com a solista al piano. Per impossibilitat f�sica ja no pogu� dirigir un nou concert amb la Novena de Beethoven que pocs dies despr�s estava anunciat.
Mor� a Barcelona l'11 de mar� de 1949. El silenci de les institucions denot� un desagra�ment inapropiat vers una persona que s�havia entregat en cos i �nima amb tanta noblesa i dedicaci� a l�engrandiment musical de la ciutat. Per� el poble de Barcelona i tota la professi� musical enfervorida s� rend� silenci�s homenatge al vell mestre, acompanyant les seves despulles en el darrer trajecte del seu pas per la terra. Al mateix any, sis mesos m�s tard mor� Richard Strauss, que va creure en ell. En aquell any la mort feu
passar a la posteritat dos grans m�sics.

 

Text de Ricard Comas i Figueras

Fotografies publicades amb l�autoritzaci� de l�Acad�mia Marshall de Barcelona

 

Bibliografia especifica sobre Joan Lamote de Grignon

T�tol Autor Publicat per Any
La Banda Municipal de Barcelona. 1886-1944 Almacellas i D�ez, Josep Maria Arxiu Municipal de Barceona, 2006
125 anys de la Banda Municipal de BArcelona Almacellas i D�ez, Josep Maria Quaderns de l'Auditori (Q11), Barcelona 2010
La m�sica i el Modernisme Avi�oa, Xos� Biblioteca de cultura catalana. Barcelona 1985

Joan Lamote de Grignon

Bonastre i Bertran, Francesc Generalitat de Catalunya i Edicions Proa
La Banda Municipal de Barcelona. Cent anys de m�sica ciutadana Bonastre i Bertran, Francesc Barcelona 1989

La M�sica "Oficial" de la Ciudad de Barcelona. Apuntes para la historia de la Banda Municipal

Caball� Clos, T. Barcelona 1946
Historia de la m�sica contempor�nea valenciana Climent, J. Valencia 1978
Barcelona filarm�nica. La evoluci�n musical de 1875 a 1925 Lama�a, L. Elzeviriana i Libr. Cam�, S.A.. Barcelona 1927
La m�sica a Catalunya Lamote de Grignon Confer�ncia mecanografiada ca.1937. Arxiu Sra. Empar Ranch, Valencia. ca. 1937
Musique et musiciens fran�ais a Barcelone, musique et musiciens catalans � Paris Lamote de Grignon Confer�ncia mecanografiada, llegida a l'Institut Franc�s de Barcelona el 9-5-1935 1935
Quasi un segle de simfonisme a Barcelona. Vol I: De l�orquestra Pau Casals a l'Orquestra Ciutat de Barcelona Martorell, Oriol Barcelona 1995
S�ntesi hist�rica de la m�sica catalana Martorell, Oriol i Valls Manel Els llibres de la frontera. Sant Cugat del V.

Hist�ria de la M�sica Catalana

Valls, M. Editorial T�ber. Barcelona 1969
 
Altres M�sics Modernistes Catalans
Isaac ALB�NIZ i Pascual  Enric GRANADOS i Campi�a  Joan LAMOTE DE GRIGNON i Bocquet  Antoni Laporta i Astort  Apel�les Mestres i O��s  Llu�s MILLET i Pag�s  Enric MORERA i Viura  Antoni NICOLAU i Parera  Jaume Pahissa i Jo  Felip Pedrell i Sabat�  Josep Ribas i Gabriel  Amadeu Vives i Roig
 

PUJAR

ANTERIOR

POSTERIOR

INICI