GAUD� ET ART NOUVEAU EN CATALOGNE / Litt�rature / Maragall / Textes / Visions i Cants

  Accueil  Art Nouveau  Promenade  Mus�e Virtuel  Architecture  Sculpture  Peinture  Arts D�coratifs  Litt�rature  Musique

  Aire sp�cialeCath�drales du vin   Immeubles disparus   Art Nouveau fun�raire   Projets non r�alis�s   Art Nouveau catalan hors de la Catalogne

  Bibliographie   Nouveaut�s   Propos   Contactez nous   Diffusion du site

Joan Maragall: TEXTES

[English] [Castellano] [Catal�]

VISIONS I CANTS  -1900-
 

  

Cant de Novembre 
 El vermell dels arbres, 
enc�s per la posta - dels sols hivernals, 
 delita i penetra 
lo mateix que aquells verds primaverals. 
Germans, alcem els cors, que tot �s bell, 
 el verd i el vermell! 
Alcem els cors cantant la vida entera 
amb els brots i amb les fulles que se'n van; 
gosem el dia sens mirar endarrera, 
sense pensar amb els dies que vindran. 
 Gosa el moment; 
 gosa el moment que et convida, 
i correr�s alegre a tot combat: 
 un dia de vida �s vida; 
gosa el moment que t'ha sigut donat. 
No t'entristeixin, doncs, els funerals novembres, 
ni planyis mort lo que ha tingut ple ser... 
De pl�nyer �s el donzell que ajeu sos membres 
ans d'haver-los cansat en el plaer. 

Despr�s de la tempestat 
Quan s'esqueixen els n�vols sobre el cel 
la ciutat surt rient de la tempesta, 
regalant d'aigua lluminosa arreu, 
remorejant de nou en sons de festa. 

Recomen�a el remor en la ciutat 
i en el rostre dels homes l'alegria: 
els n�vols sobre el cel s'han esqueixat, 
la tenebrosa nit torna a ser dia. 

Cadasc� al�a els ulls per si retroba 
la gran blavor del cel, tan oblidada! 
Beneita sies, tempestat passada, 
perqu� fas al�ar els ulls a la llum nova! 

El cant de la senyera 
Al damunt dels nostres cants 
aixequem una Senyera 
que els far� m�s triomfants. 

Au, companys, enarborem-la 
en senyal de germandat! 
Au, germans, al vent desfem-la 
en senyal de llibertat. 
Que volei! Contemplem-la 
en sa dol�a majestat! 

Oh bandera catalana!, 
nostre cor t'�s ben fidel: 
volar�s com au galana 
pel damunt del nostre anhel: 
per mirar-te sobirana 
al�arem els ulls al cel. 

I et durem arreu enlaire, 
et durem, i tu ens dur�s: 
voleiant al grat de l'aire, 
el cam� assanyalar�s. 
D�na veu al teu cantaire, 
llum als ulls i for�a al bra�. 

El poeta 
- Mes tu ets la guiadora, tu la forta, 
perqu� en mig de la calma o la maror 
saps que la nau del pensament que em porta 
sempre retorna al port del teu amor. 

La fi d'en Serrallonga 
- Pare, absdoleu-me: s� cansat de viure. 
- T'escomet a bona hora el cansament. 
La teva via s'ha acabat i ets lliure 
d'anar-te'n al rep�s eternalment. 
Mes, abans d'adormir-te i reposar-te, 
cal que et recordis dels teus grans pecats: 
tots aquells que jo puga perdonar-te, 
tamb� de D�u seran-te perdonats. 
- El primer pecat meu �s l'orgull, pare: 
jo s� aquell que he tingut un rei al cos; 
mai he pogut sofrir que alg� em manar�: 
fer la llei a tot d�u era el meu goig. 
Per� he tingut tant odi al rei d'Espanya 
i li he fet la guerra jo tot sol. 
Ell la terra ens ha omplert de gent estranya 
i manar-nos-ho tot �s lo que vol. 
Doncs, jo li he dit: "No em plau!". I, via fora! 
he anat pel m�n com m'ha vingut a plaer, 
he fet lo que he volgut, lliure a tota hora, 
i no he obe�t llei, ni rei, ni res. 

I, tant se val!, �s una bella cosa 
fer tremolar tothom i estar segur! 
Cap respecte en ma via m'ha fet nosa, 
mai he baixat la testa per ning�... 
- Mes, ara... 
         - Mes, ara que ja s� que compareixo 
en pres�ncia del D�u omnipotent... 
- Te'n penedeixes? 
         - S�, me'n penedeixo. 
- Doncs, sia't perdonat. 
      - Am�n, am�n... 

- Quin altre pecat tens? 
    - La ira, pare. 
Quan m'encenc no tinc fre ni aturador, 
me giro contra el m�n, D�u i sa Mare, 
i tot voldria dur-ho a destrucci�. 
Pare, he estat cruel: moltes vegades 
m'he delitat vegent rajar la sang; 
he vist al�ar-se a mi mans ajuntades 

i segar-se genolls caient al fang. 
I jo me n'he rigut, perqu� em plavia, 
i, podent perdonar, no he perdonat... 
�s una cosa dol�a i fa alegria 
veure un enemic als peus ben manillat! 
I fer mal! I fer mal! All� era viure: 
destruir sols per gust i per voler; 
sentir plorar tothom i poder riure... 
Ser com rei de dolor... �s bell, a fe! 
- Fill meu! Fill meu! Aix� �s massa malesa; 
aix� �s un mal esprit que tens al cos: 
encara en parles amb la vista encesa 
en foc d'infern!... 
       - No, no!... Ja ve el rep�s. 
Doncs, ara que ja s� que compareixo 
en pres�ncia de D�u omnipotent... 
- Te'n penedeixes? 
         - S�, me'n penedeixo. 
- Doncs, sia't perdonat. 

      - Am�n, am�n... 

- Tamb� he tingut enveja i mala bava 
per corrompre la gl�ria dels dem�s: 
all� on jo he conegut que no arribava, 
no he volgut que cap altre hi arrib�s. 
D'aquell que em feia ombra o b� respecte, 
m'he gaudit fent-ne c�rrer males veus, 
i, tot fingint-li acatament i afecte, 
li anava segant l'herba sota els peus. 
De lo que no he ent�s, n'he dit mentida, 
dels fets m�s grans que els meus, n'he dit rampells, 
he volgut sols un pes, sols una mida: 
la meva: els que en passaven, pobres d'ells! 
Rebaixar, rebaixar, fins que es confonga 
tothom en un mesqu� i humil estol, 
i al damunt en Joan Sala i Serrallonga, 
sent m�s que tots i governant tot sol. 
- Mes, ara... 
          - Mes, ara, que ja s� que compareixo 

en pres�ncia de D�u omnipotent... 
- Te'n penedeixes? 
         - S�, me'n penedeixo. 
- Doncs, sia't perdonat. 
      - Am�n, am�n... 

- He estat avar: mai he tingut de sobra, 
sempre he anat per m�s al cam� ral; 
per molt que posse�s, sentia'm pobre 
i amb la por d'anar a raure a l'hospital. 
Ai! La cobd�cia no em deixava viure, 
era ro� pels altres i per mi: 
per un parell de bous, per una lliura, 
hauria fet deu hores de cam�. 
Veure'm diner apilat me consolava; 
mes fruir no podia'n altrament 
que pensant a quants altres els mancava 
all� que era per mi un bon passament. 
"Aix� �s ben meu, -pensava; - aix� no falla: 
els altres, si mis�ria o fam vingu�s, 

que es pengin!" I, llavores, ni una malla 
hauria dat a un pobre que pass�s. 
- Mes, ara... 
          - Mes, ara, que ja s� que compareixo 
en pres�ncia de D�u omnipotent... 
- Te'n penedeixes? 
         - S�, me'n penedeixo. 
- Doncs, sia't perdonat. 
      - Am�n, am�n... 

- La peresa, la gola i la lux�ria 
ben cert que foren mos pecats m�s xics; 
pro algun cop m'ha plagut deixar la f�ria 
dels combats, lluny d'amics i d'enemics. 
Me n'anava a fer cap a la masia 
oblidada en el fons d'alguna vall, 
i m'entaulava en bona companyia, 
menyspreant tota lluita i tot treball. 
Llavores jo me'n reia de la guerra 
i dels meus que es batien, capsigranys! 
i tant se me'n donava que la terra 
la manessin els propis o els estranys. 
Ben menjat, ben begut, plavia'm jeure 
a bona ombra per fer la migdiada, 
cantant can�ons d'amor que fan distreure, 
o escoltant els aucells en la brancada. 
Si llavores passava alguna mossa 
revinguda de cos, jo la cridava, 
ella venia a mi, la deshonrava, 
i encara se'n tenia per ditxosa. 
- I goses riure? 
   - Era cosa bona... 
- Mes no ho �s pas a l'hora de la mort. 
- Bon menjar, bon oblit i jeure amb dona: 
mai havia trobat millor conhort. 
- Mes ara... 
          - Mes, ara, que ja s� que compareixo 
en pres�ncia de D�u omnipotent... 
- Te'n penedeixes? 
         - S�, me'n penedeixo. 
- Doncs, sia't perdonat. 
      - Am�n, am�n... 

- I el tracte amb na Joana, no �s inj�ria 
que clama tamb� a D�u Nostre Senyor? 
Acusa't: 
  - Pare, no!... no fou lux�ria, 
sin� una veritable estimaci�. 
�s cert que jo, en ses carns, moltes vegades 
hi he enterrat tant de for�a i de voler! 
Mes eren lla� d'amor ses abra�ades 
i coronat de seny son front ser�. 
La Joana m'ha estat reina i esclava; 
molts cops ella pensava per tots dos; 
quan jo estava adormit, ella vetllava; 
ella m'ha fet valent i poder�s. 
M'ha ajudat amb l'esguard, amb la paraula; 
si ha calgut, amb la for�a del seu bra�; 
cada migdia m'ha llescat pa a taula 
i cada vespre m'ha alegrat el ja�. 
En paga, jo li estat amant sol�l�cit... 
D'aix� tamb� me n'haig de penedir? 
- Fou un amor desordenat i il�l�cit! 
- Doncs... tant se val!... me'n penedeixo, s�! 
- Tens algun pecat m�s dins teu? 
         - No, pare. 
- De tots els que m'has dit i els que has com�s 
contrit demanes perd� a D�u? 
     - S�, pare. 
- I et sap greu de tot cor d'haver-lo of�s? 
- S�. 
        - Doncs en nom de D�u omnipotent, 
Pare, Fill i Esperit Sant, t'absolc. Am�n. 

  - Morir� resant el Credo; 
 mes digueu an el botx� 
 que no em mati fins i a tant 
 que m'hagi sentit a dir: 
 "Crec en la resurrecci� de la carn". 

La sardana
                          I
La sardana �s la dansa m�s bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
�s la m�bil magn�fica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil.la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil.la,
com, mal orientada, l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana �s la dansa m�s bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

                         II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d'una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els dir�eu d'un culte
que en m�stica dansa se'n v�nen i van
emportats per el s�mbol oculte
de l'ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para's suspesa de tal meravella.
El ritme tornant,
la sardana �s la dansa m�s bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

                         III
El bot� d'eixa roda, �quin era
que amb tal simetria l'anava centrant?
�Quina m� venjativa i severa
buidava la nina d'aquell ull gegant?
Potser un temps al bell mig s'apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pr�diga Ceres saltant i ballant...
Del contrapunt la vagant cantarella
�s estrafeta passada d'ocella
que canta volant:
-La sardana �s la dansa m�s bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

                         IV
No �s la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant
�s la dansa sencera d'un poble
que estima i avan�a donant-se les mans.
La garlanda suaument es deslliga;
desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant,
cada m�, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella.
Tota m� P�tria cabr� en eixa anella,
i els pobles diran:
-La sardana �s la dansa m�s bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
 

 
L'esposa parla 
- Quan te parlo i l'esguard se t'esgarria 
i escoltes i em mig rius, per� no em sents; 
quan, fugint de prop meu, se'n va fent via 
el teu esprit al bell atzar dels vents, 

jo veig la nau del pensament que et porta 
navegar al lluny de l'horitz� mar�. 
L'empenta de l'amor tamb� �s prou forta 
per dur-me al teu costat fins an all�. 

Navego al teu costat com encantada, 
empesa per l'amor que se me'n duu. 
La via no conec ni l'encontrada: 
sols s� que s�c l'esposa enamorada, 
que avan�o a vora teu i vaig amb tu. 

Autres textes de Joan Maragall: 
         POESIES - VISIONS I CANTS - LES DISPERSES - ENLL� - SEQ��NCIES - ARTICLES - POEMES

 

Monter

<Pr�c�dente

Suivante>

Accueil