Joan Maragall: TEXTS

[Français] [Castellano] [Català]
 

VISIONS I CANTS  -1900-

  

Cant de Novembre 
 El vermell dels arbres, 
encès per la posta - dels sols hivernals, 
delita i penetra 
lo mateix que aquells verds primaverals. 
Germans, alcem els cors, que tot és bell, 
el verd i el vermell! 
Alcem els cors cantant la vida entera 
amb els brots i amb les fulles que se'n van; 
gosem el dia sens mirar endarrera, 
sense pensar amb els dies que vindran. 
Gosa el moment; 
gosa el moment que et convida, 
i correràs alegre a tot combat: 
un dia de vida és vida; 
gosa el moment que t'ha sigut donat. 
No t'entristeixin, doncs, els funerals novembres, 
ni planyis mort lo que ha tingut ple ser... 
De plànyer és el donzell que ajeu sos membres 
ans d'haver-los cansat en el plaer. 

 

Després de la tempestat 
Quan s'esqueixen els núvols sobre el cel 
la ciutat surt rient de la tempesta, 
regalant d'aigua lluminosa arreu, 
remorejant de nou en sons de festa. 

Recomença el remor en la ciutat 
i en el rostre dels homes l'alegria: 
els núvols sobre el cel s'han esqueixat, 
la tenebrosa nit torna a ser dia. 

Cadascú alça els ulls per si retroba 
la gran blavor del cel, tan oblidada! 
Beneita sies, tempestat passada, 
perquè fas alçar els ulls a la llum nova! 

 

El cant de la senyera 
Al damunt dels nostres cants 
aixequem una Senyera 
que els farà més triomfants. 

Au, companys, enarborem-la 
en senyal de germandat! 
Au, germans, al vent desfem-la 
en senyal de llibertat. 
Que volei! Contemplem-la 
en sa dolça majestat! 

Oh bandera catalana!, 
nostre cor t'és ben fidel: 
volaràs com au galana 
pel damunt del nostre anhel: 
per mirar-te sobirana 
alçarem els ulls al cel. 

I et durem arreu enlaire, 
et durem, i tu ens duràs: 
voleiant al grat de l'aire, 
el camí assanyalaràs. 
Dóna veu al teu cantaire, 
llum als ulls i força al braç. 

 

El poeta 
- Mes tu ets la guiadora, tu la forta, 
perquè en mig de la calma o la maror 
saps que la nau del pensament que em porta 
sempre retorna al port del teu amor. 

 

La fi d'en Serrallonga 
- Pare, absdoleu-me: só cansat de viure. 
- T'escomet a bona hora el cansament. 
La teva via s'ha acabat i ets lliure 
d'anar-te'n al repòs eternalment. 
Mes, abans d'adormir-te i reposar-te, 
cal que et recordis dels teus grans pecats: 
tots aquells que jo puga perdonar-te, 
també de Déu seran-te perdonats. 
- El primer pecat meu és l'orgull, pare: 
jo só aquell que he tingut un rei al cos; 
mai he pogut sofrir que algú em manaré: 
fer la llei a tot déu era el meu goig. 
Però he tingut tant odi al rei d'Espanya 
i li he fet la guerra jo tot sol. 
Ell la terra ens ha omplert de gent estranya 
i manar-nos-ho tot és lo que vol. 
Doncs, jo li he dit: "No em plau!". I, via fora! 
he anat pel món com m'ha vingut a plaer, 
he fet lo que he volgut, lliure a tota hora, 
i no he obeït llei, ni rei, ni res. 

I, tant se val!, és una bella cosa 
fer tremolar tothom i estar segur! 
Cap respecte en ma via m'ha fet nosa, 
mai he baixat la testa per ningú... 
- Mes, ara... 
   - Mes, ara que ja sé que compareixo 
en presència del Déu omnipotent... 
- Te'n penedeixes? 
   - Sí, me'n penedeixo. 
- Doncs, sia't perdonat. 
   - Amén, amén... 

- Quin altre pecat tens? 
    - La ira, pare. 
Quan m'encenc no tinc fre ni aturador, 
me giro contra el món, Déu i sa Mare, 
i tot voldria dur-ho a destrucció. 
Pare, he estat cruel: moltes vegades 
m'he delitat vegent rajar la sang; 
he vist alçar-se a mi mans ajuntades 

i segar-se genolls caient al fang. 
I jo me n'he rigut, perquè em plavia, 
i, podent perdonar, no he perdonat... 
És una cosa dolça i fa alegria 
veure un enemic als peus ben manillat! 
I fer mal! I fer mal! Allò era viure: 
destruir sols per gust i per voler; 
sentir plorar tothom i poder riure... 
Ser com rei de dolor... És bell, a fe! 
- Fill meu! Fill meu! Això és massa malesa; 
això és un mal esprit que tens al cos: 
encara en parles amb la vista encesa 
en foc d'infern!... 
   - No, no!... Ja ve el repòs. 
Doncs, ara que ja sé que compareixo 
en presència de Déu omnipotent... 
- Te'n penedeixes? 
    - Sí, me'n penedeixo. 
- Doncs, sia't perdonat. 

    - Amén, amén... 

- També he tingut enveja i mala bava 
per corrompre la glòria dels demés: 
allí on jo he conegut que no arribava, 
no he volgut que cap altre hi arribés. 
D'aquell que em feia ombra o bé respecte, 
m'he gaudit fent-ne córrer males veus, 
i, tot fingint-li acatament i afecte, 
li anava segant l'herba sota els peus. 
De lo que no he entès, n'he dit mentida, 
dels fets més grans que els meus, n'he dit rampells, 
he volgut sols un pes, sols una mida: 
la meva: els que en passaven, pobres d'ells! 
Rebaixar, rebaixar, fins que es confonga 
tothom en un mesquí i humil estol, 
i al damunt en Joan Sala i Serrallonga, 
sent més que tots i governant tot sol. 
- Mes, ara... 
     - Mes, ara, que ja sé que compareixo 

en presència de Déu omnipotent... 
- Te'n penedeixes? 
     - Sí, me'n penedeixo. 
- Doncs, sia't perdonat. 
     - Amén, amén... 

- He estat avar: mai he tingut de sobra, 
sempre he anat per més al camí ral; 
per molt que posseïs, sentia'm pobre 
i amb la por d'anar a raure a l'hospital. 
Ai! La cobdícia no em deixava viure, 
era roí pels altres i per mi: 
per un parell de bous, per una lliura, 
hauria fet deu hores de camí. 
Veure'm diner apilat me consolava; 
mes fruir no podia'n altrament 
que pensant a quants altres els mancava 
allò que era per mi un bon passament. 
"Això és ben meu, -pensava; - això no falla: 
els altres, si misèria o fam vingués, 

que es pengin!" I, llavores, ni una malla 
hauria dat a un pobre que passés. 
- Mes, ara... 
    - Mes, ara, que ja sé que compareixo 
en presència de Déu omnipotent... 
- Te'n penedeixes? 
    - Sí, me'n penedeixo. 
- Doncs, sia't perdonat. 
    - Amén, amén... 

- La peresa, la gola i la luxúria 
ben cert que foren mos pecats més xics; 
pro algun cop m'ha plagut deixar la fúria 
dels combats, lluny d'amics i d'enemics. 
Me n'anava a fer cap a la masia 
oblidada en el fons d'alguna vall, 
i m'entaulava en bona companyia, 
menyspreant tota lluita i tot treball. 
Llavores jo me'n reia de la guerra 
i dels meus que es batien, capsigranys! 
i tant se me'n donava que la terra 
la manessin els propis o els estranys. 
Ben menjat, ben begut, plavia'm jeure 
a bona ombra per fer la migdiada, 
cantant cançons d'amor que fan distreure, 
o escoltant els aucells en la brancada. 
Si llavores passava alguna mossa 
revinguda de cos, jo la cridava, 
ella venia a mi, la deshonrava, 
i encara se'n tenia per ditxosa. 
- I goses riure? 
   - Era cosa bona... 
- Mes no ho és pas a l'hora de la mort. 
- Bon menjar, bon oblit i jeure amb dona: 
mai havia trobat millor conhort. 
- Mes ara... 
    - Mes, ara, que ja sé que compareixo 
en presència de Déu omnipotent... 
- Te'n penedeixes? 
    - Sí, me'n penedeixo. 
- Doncs, sia't perdonat. 
    - Amén, amén... 

- I el tracte amb na Joana, no és injúria 
que clama també a Déu Nostre Senyor? 
Acusa't: 
  - Pare, no!... no fou luxúria, 
sinó una veritable estimació. 
És cert que jo, en ses carns, moltes vegades 
hi he enterrat tant de força i de voler! 
Mes eren llaç d'amor ses abraçades 
i coronat de seny son front serè. 
La Joana m'ha estat reina i esclava; 
molts cops ella pensava per tots dos; 
quan jo estava adormit, ella vetllava; 
ella m'ha fet valent i poderós. 
M'ha ajudat amb l'esguard, amb la paraula; 
si ha calgut, amb la força del seu braç; 
cada migdia m'ha llescat pa a taula 
i cada vespre m'ha alegrat el jaç. 
En paga, jo li estat amant solïlícit... 
D'això també me n'haig de penedir? 
- Fou un amor desordenat i ilïlícit! 
- Doncs... tant se val!... me'n penedeixo, sí! 
- Tens algun pecat més dins teu? 
    - No, pare. 
- De tots els que m'has dit i els que has comès 
contrit demanes perdó a Déu? 
    - Sí, pare. 
- I et sap greu de tot cor d'haver-lo ofès? 
- Sí. 
    - Doncs en nom de Déu omnipotent, 
Pare, Fill i Esperit Sant, t'absolc. Amén. 

  - Moriré resant el Credo; 
 mes digueu an el botxí 
 que no em mati fins i a tant 
 que m'hagi sentit a dir: 
 "Crec en la resurrecció de la carn". 

 

La sardana
                          I
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil.la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil.la,
com, mal orientada, l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

                         II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d'una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d'un culte
que en mística dansa se'n vénen i van
emportats per el símbol oculte
de l'ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para's suspesa de tal meravella.
El ritme tornant,
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

                         III
El botó d'eixa roda, ¿quin era
que amb tal simetria l'anava centrant?
¿Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d'aquell ull gegant?
Potser un temps al bell mig s'apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant...
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d'ocella
que canta volant:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

                         IV
No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant
és la dansa sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument es deslliga;
desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant,
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella.
Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.


 

 
L'esposa parla 
- Quan te parlo i l'esguard se t'esgarria 
i escoltes i em mig rius, però no em sents; 
quan, fugint de prop meu, se'n va fent via 
el teu esprit al bell atzar dels vents, 

jo veig la nau del pensament que et porta 
navegar al lluny de l'horitzó marí. 
L'empenta de l'amor també és prou forta 
per dur-me al teu costat fins an allí. 

Navego al teu costat com encantada, 
empesa per l'amor que se me'n duu. 
La via no conec ni l'encontrada: 
sols sé que sóc l'esposa enamorada, 
que avanço a vora teu i vaig amb tu. 

 

 

Other Texts of Joan Maragall: 
         POESIES- - VISIONS I CANTS - LES DISPERSES - ENLLÀ - SEQÜENCIES - ARTICLES - POEMS
 

UP

Previous

Next

Home