|
Haid�
Ella digu� son nom:
llavors la vella
que li era a la vora va dir: - Per quin sant �s?-
I respongu� l'amiga amb els ulls riallers:
- Aix� rai, tant se val, la santa �s ella. -
Ella �s la santa d'ella
perqu� �s bella
i D�u li ha fet la gr�cia de llan�ar llum entorn;
ella �s el sol del seu propi jorn
i de sa nit l'estrella.
I t� la gr�cia al cos tan abundanta,
que en ella naix i mor tot lo que fa:
ella �s el cant, si canta,
ella �s la dansa, si li plau dansar.
I com que del dansar n'�s tan amiga,
el meu seny la veu sempre que graciosament
ondula el seu bell cos sense fatiga
com creat en l'enc�s del moviment.
Els meus ulls van seguint-la mentres dansa
obedients al pas del seu cos bell,
i si reposa, tot me meravell
com si es trenqu�s la llei de sa crian�a.
Mes llavors, en la llum del seu mirar
i de ses galtes fortament rosades,
i en l'onada del pit a l'alenar
i el rep�s de ses formes tan amades,
retrob el ritme que cregu� perdut
i mon esprit per sempre s'hi reposa
com en una absoluta beatitud.
Ella de sa hermosura �s generosa
i me'n f�u tot el do que jo en volia.
M'ha donat sa paraula graciosa
alenanta de prop, que m'invadia.
I les mirades dintre les mirades,
el pit tot somogut, la galta ardenta,
parl�vem amb les boques inflamades
de qualsevulga cosa indiferenta.
La paraula sols era la musica
del gran voler que el pit ens agitava:
jo resseguint sa cara, tan bonica!
ella en mos ulls veient com m'inundava.
I talment la inund� l'�nima meva
de sa bellesa la potenta onada,
que a l'al�ar-me ubriac de vora seva
i trobar-me privat de sa pres�ncia,
ja no trob� en son lloc ma consci�ncia
enduta per la forta rierada.
L'Ametller
A mig aire de la
serra
veig un ametller florit.
D�u te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre el sol, n�vols i vents...
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l'alegria.
Soleiada
En una casa de pag�s hi
havia
una donzella que tenia
els disset anys d'amor, i era tan bella,
que la gent d'aquell vol
deien: "�s una noia com un sol".
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra, a sol ixent badada,
l'astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb del�cia,
s'abandonava a la fulgent car�cia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ard�ncia dins d'ella que es movia.
"Ad�u, la casa meva i els que hi s�n:
jo prenyada de llum me'n vaig pel m�n."
De tots abandonada,
va comen�ar a rodar per l'encontrada.
Estava alegre com l'aucell que vola,
cantava tota sola,
cantava: "S� l'albada
que duc el sol a dins i en s� rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me rubiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tot jo s� claror contra claror".
La gent que la sentia
s'aturava admirada i la seguia:
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la can�� estranya
que l'anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: "M'ha arribat l'hora";
va parar de cantar, i all� a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l'entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poder�s de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s'aixec� gran foguerada,
tot la gent fugia esparverada,
i en la gran soletat nom�s restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
"Jo vinc per acostar el cel a la terra...".
|