CERAMISTES:

Alguns arquitectes amb projectes de decoració ceràmica:
Antoni Gaudí i Cornet
Lluís Domènech i Montaner
Josep Font i Gumà
Antoni Maria Gallissà i Soqué
Josep Puig i Cadafalch
Manel Joaquim Raspall i Mallol

Fabricants (a Catalunya):
A Barcelona:
Oliva Hermanos
Torres, Mauri y Cia.
A Arenys de Mar:
Àngel Anchisi
A Esplugues de Llobregat:
Pujol i Bausis
A l'Hospitalet:
Cosme Toda
A Reus:
Isidre Llevat
Hipòlit Monseny

Fabricants (al Païs Valencià):
A Benicalap:
Ceramo
A Burjassot:
Valencia Industrial
A Castelló de la Plana:
Falomir e Ibañez
Fernando Diego
Gomez i Soriano
Manuel Porcar
Joan B. Segarra Bernat
A Manises:
Eloy Dominguez
Josep Gimeno Planells
José Maria Martinez
Francesc Monera Gil
Francesc Valldecabres
A Onda:
La Campana de Elies Peris
Bautista Galvez
Segarra i Gimeno
A València:
Dominguez Hermano
Hijos de Justo Vilar
La Rosa
Trigo

Fabricants (a Mallorca):
Pere Joan Aguiló Forteza
Vicenç Llorenç Rubí
La Roqueta

La ceràmica es un dels elements decoratius més antics que es coneixen i es molt utilitzat en l’arquitectura  Modernista.

Història:

Generalitats:
Durant el Modernisme, els arquitectes varen anar ampliant el seu camp d’actuació, des de la seva inicial funció més orientada cap al projecte i direcció de la construcció, fins a assegurar també una coordinació de la decoració exterior i interior, activitat aquesta  que es va convertir en molts casos en un element essencial de la seva activitat.
Es conegut que freqüentment es defineix més un edifici com a Modernista per la seva decoració que per les seves característiques estructurals. Això va donar una extraordinària rellevància i riquesa a la ceràmica que va passar a ser un dels elements decoratius més usats. Efectivament, el caràcter modernista d’un edifici no ve donat freqüentment pel disseny o les tècniques utilitzades, sinó pel elements ornamentals que decoraven les seves façanes o els seus interiors.
Els elements decoratius com els paviments, els vitralls, guixos, pedra esculpida, la serralleria i, sobretot, els revestiments ceràmics, són determinants per atribuir-li aquest caràcter modernista a un edifici.

El paper dels artistes:
Els dibuixants i decoradors tenen, doncs, un paper molt important, al costat dels arquitectes, en el dibuix ornamental. Aquest paper ha estat molt poc valorat històricament, però cada vegada es més investigat i es coneix millor (gracies a la tasca d’un nombrós grup d’estudiosos que estan profunditzant en el coneixement d’aquesta especialitat), la vàlua i el paper molt important que van desenvolupar aquests artistes. Parlem de figures com les d'Alexandre de Riquer, Adrià Gual, Lluís Brú, Mario Maragliano, Joan Baptista Alós o Francesc Quer, sense oblidar les realitzacions molt importants en aquest camp de grans arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner, Font i Gumà, Puig i Cadafalch, Gallissà, Raspall i molts d’altres.
A la ceràmica de l’època modernista hi trobem experiments de dibuixos i colors força agosarats, com a contrast davant de l’academicisme i la rigidesa de l’eclecticisme - contra el que el modernisme es una reacció - que va portar, entre altres moltes coses, a la renovació artística de les decoracions exteriors (Casa Batlló, Palau de la Música, etc.), i sobretot interiors (Institut Pere Mata, Hospital de Sant Pau, Palau Güell, etc.) dels edificis i dintre d’aquesta decoració. a una utilització molt intensa de recobriments ceràmics.
La combinació d’art i industria, que es plantejava dintre de la ideologia dels Arts and Crafts, ajudada pels avanços tècnics de la segona meitat del segle XIX, van permetre d’elaborar models innovadors, extraordinàriament creatius i a generalitzar-ne l’ús.

El castell dels tres dragons:
En aquest procés, el Taller del “Castell dels Tres Dragons”, que va impulsar Lluís Domènech i Montaner, va ser una iniciativa pionera creada amb l’objectiu de recuperar arts i procediments antics, entre ells la ceràmica, per aplicar-los a la nova arquitectura modernista.
El Taller es creà arran de l’Exposició Universal del 1888, l’esdeveniment més important de la Barcelona dels últims anys del segle XIX. Un cop clausurada, començà l’enderroc dels pavellons i edificis de caràcter temporal. Se’n van conservar alguns, com el Cafè-Restaurant de Domènech i Montaner, anomenat popularment “Castell dels Tres Dragons”.
Com que l'immoble no s’havia acabat del tot per l’Exposició,  l'Ajuntament encarregà a Domènech de dirigir-ne de nou les obres i convertir-lo en Museu de la Història. Domènech acceptà l’oferiment i per portar-lo a terme, va acabar la torre més alta, anomenada Torre de l’Homenatge, la decoració i d’altres reformes d’acondiciament.
Un plantejament decisiu pel futur del Modernisme, va ser la instal·lació de diversos obradors en els que van tenir una important presencia  artistes com l’escultor Eusebi Arnau, el vitraller Antoni Rigalt o el ceramista Pau Pujol i Vila (de la fàbrica Hijo de Jaime Pujol i Bausis), als quals s’hi sumaren arquitectes com Gallissà i Josep Puig i Cadafalch.

Renaixement de mètodes tradicionals:
Tots el artistes mencionats tenien interès en retrobar els mètodes que els antics artesans havien utilitzat, per recuperar-los, adaptar-los i aplicar-los a l’arquitectura modernista que començava la seva volada. Els contactes entre aquests artistes i artesans van ser molt profitosos, perquè els permetien intercanviar experiències, discutir propostes i dibuixar models. Diversos ceramistes varen treballar per a les obres de l’edifici, com Pau Pujol i Vila, Baldomer Santigós i Josep Ros que hi va aportar tècniques modernes de reflex metàl·lic.
Malauradament el Taller va ser una experiència de molt poca durada al haver-s’hi d’instal·lar el Museu de la Història.
Tots els coneixements que aquesta iniciativa va permetre acumular, son avui en dia presents a tota la geografia de Catalunya, en centenars d’edificis d’arquitectes modernistes - Gaudí, Domènech, Puig i Cadafalch, Gallissà, Font i Gumà, Bassegoda, Jujol, .... - que encara presenten - en molts casos - un estat de conservació notable i una bellesa que s’inscriu en la brillant història de l’art a Catalunya.

La fàbrica Pujol i Bausis:
L'abundosa informació que ens queda de la fàbrica Pujol i Bausis, ha permès reconstruir els orígens i destinacions de bona part de la producció ceràmica de l’època, de tal manera que avui es possible conèixer gran part dels artistes dissenyadors que van col·laborar amb la fabrica que va decorar una gran quantitat d’edificis modernistes a Catalunya.
Dintre d’aquest capítol, intentem diferenciar la tasca dels artistes (arquitectes i dibuixants) de la dels fabricants, malgrat que els límits son a vegades difusos i les vessants tècnica i artística sovint es confonen.

Tècniques:

La base ceràmica i la tècnica decorativa:
La base a decorar estava constituïda generalment per rajola de diverses mides fabricada amb argila (argila calcària i argila ferruginosa). Sobre aquesta base a la que ja s’havia fet una primera cocció, s’hi afegia una segona coberta realitzada a partir d’òxids naturals i colorants. En una segona cocció ja s’hauria incorporat el color amb vernissos.
Si la base era d’argila i s’hi aplicava un vernís transparent, quedava una rajola en que es veia el color marró del fons. Per tant, calia aplicar un vernís blanc - d’òxid d’estany i altres elements - sobre l’argila quan ja s’havia fet la cuita. Sobre aquesta superfície blanca, es realitzava la pintura en diferents colors, a partir d’una trepa, a mà alçada o a mà alçada sobre estergit. Els processos de cocció es realitzaven en forns àrabs.

Les plantilles: l'estergit, la trepa i altres procediments:
Els dibuixos realitzats per artistes, arquitectes (Domènech i Montaner, Antoni Gallissà, Puig i Cadafalch, etc.) o dibuixants (Lluís Brú, Joan B. Alós, Francesc Quer, etc.) es lliuraven a la fàbrica a on es realitzava l'estergit (paper amb les línees del dibuix perforades), que servia de plantilla al passar-hi per sobre la monyeca de carbó o

Seqüència d’un estergit
Dibuix a escala natural, que es pica seguint el perfil	Paper amb el picat del dibuix anterior	Paper picat, després de passar la monyeca amb pols de carbó	Perfil de punts deixat per la pols de carbó que ha travessat els forats del paper	Dibuix pintat a ma alçada sobre la rajola, seguint els punts
Procedència: "Lluís Brú, fragments d’un creador", publicat per l'Ajuntament d'Esplugues de Ll.

l’estergidor ple de pols del mateix material calcant el dibuix. Aquest procediment s’utilitzava normalment per la realització de peces úniques o de molt poca repetició.
Un altre procediment de dibuix de les rajoles era la trepa que consistia en paper encerat que contenia el retall del dibuix a realitzar. Aquest procediment s’utilitzava per fer un nombre important i repetitiu de rajoles.

Sentit de l’aplicació des de la 1ª a l’ultima trepa      →
Seqüència de decoració d’una rajola per mitja de trepes
Procedència: "Lluís Brú, fragments d'un creador", publicat per l'Ajuntament d'Esplugues de Ll.

Finalment, també s’utilitzava el procediment dit de l’aresta o conca  en que el dibuix es gravava en un motlle de guix amb les línees en relleu. Les línees servien perquè els colors no es barregessin, fent el pintat molt més fàcil.

Les rajoles seriades amb variacions:
Es tracta de rajoles de temàtica repetitiva que permeten reiterar infinitament un dibuix. S’utilitza en porteries, escales, passadissos i altres dependencies, per la seva gran bellesa i higiene, l’exemple més comú en son els arrambadors. Permeten moltes variacions a partir d’un únic dibuix canviant els colors, la seva intensitat, els fons, etc.

Altres tècniques:
Una tècnica poc coneguda i totalment diferent de la ceràmica però amb les mateixes aplicacions, va ser la de Cartró litografiat que Hermenegild Miralles va desenvolupar amb cert èxit comercial durant els primers anys del segle XX.

Dues mostres de rajoles seriades amb variacions