Aspectes Tècnics en l’obra de Gaudí:
La tècnica arquitectònica de Gaudí: Geometria i mecànica
– treball realitzat per Jaume Serrallonga i Gasch, Doctor Arquitecte membre de l’oficina tècnica de la Sagrada Família -.
Geometria i mecànica:
En algunes ocasions s’ha vist a l’obra de Gaudí com la d’un arquitecte més del modernisme català, caracteritzat per
l’ús de formes orgàniques o relacionades amb la natura, per l’ús de línies corbes i ondulants, per l’ús de materials revaloritzats, totxo ceràmic vist, mosaic de trencadís, etc. És ben cert que Gaudí participa d’aquesta tendència característica del seu temps però hi ha força motius que fan que Gaudí s’hagi de tractar com un tema a part del modernisme, ja que la seva genialitat supera en escreix el que quedaria reduït a unes tendències estilístiques i ornamentals. Avui dia, la gran majoria d’historiadors d’art i d’arquitectura coincideixen en la necessitat de donar a Gaudí un tractament especial i diferenciat de la resta del modernisme.
Un dels punts on Gaudí marca millor aquesta diferència és justament en la síntesi entre la forma i la funció d’allò que ell projecta, de tal manera que la forma no esdevé un caprici estilístic que segueix la moda del temps sinó que troba una raó de ser segons la funció per a la qual ha estat pensada.
En el cas de l’arquitectura, no cal dir que una de les funcions principals de qualsevol construcció és la funció mecànica o estructural, és a dir, que s’aguanti, que no caigui. Quan Gaudí utilitza una geometria ben precisa per aconseguir, no només la plàstica concreta que el caracteritza sinó també, i al mateix temps, l’optimització mecànica de l’estructura és quan més s’allunya dels seus contemporanis que s’iniciaren en la tendència modernista però amb els anys evolucionaren cap al noucentisme i les formes més clàssiques i ordenades.
Per argumentar millor aquesta idea exposaré dos exemples clars: Les escoles de la Sagrada Família i les voltes d’hiperboloides.
Escoles de la Sagrada Família:
Aquestes escoles es van construir per als fills dels treballadors del Temple, dins del mateix solar en obres. La ubicació que Gaudí els dóna dins del solar trepitjava la planta del Temple projectada per ell mateix, tot i que l’obra aleshores avançava molt a poc a poc a l’extrem oposat de l’illa. Tot això parla clarament que es tracta d’una construcció concebuda totalment com a provisional, on Gaudí no pot pretendre aixecar res que sigui superflu, ni cap lluïment personal, ni cap excés en el cost, ja que disposa de encara menys recursos econòmics que els minsos que tenia l’obra.
Els minsos recursos disponibles per a aquestes escoles queden ben palesos en els materials emprats (maó de pla, rajola ceràmica, bigueria de fusta…) i en els acabats (lliscat de ciment portland sense paviment fins a una alçada d’arrambador, encalat blanc per a la resta de parets, material ceràmic vist exterior en façanes i cobertes…). Malgrat tot això l’obra pren una força plàstica commovedora amb totes les façanes oscil·lants i la coberta onejant, fins al punt que el mateix Le Corbusier, quan visità Barcelona, prengué croquis i notes d’aquesta minúscula obra i no pas de la resta del gran temple en lenta construcció.
El més important de tot això és que aquest conjunt de superfícies ondulades no respon a una tendència estilística ni a una voluntat d’imprimir un segell personal sinó a la genialitat d’aconseguir una estructura estable amb el mínim material.
La paret de tancament té, només, dues capes de maó de pla, de 4 cm de gruix cada una. És una paret de tancament, d’obra vista, de menys de 10 cm de gruix que arriba gairebé als 5,60 metres d’alçada. És, per tant, extremadament esvelta i seria massa inestable si no fos justament perquè l’ondulació li dóna rigidesa enfront la possible força del vent. Si hom volgués fer aguantar dreta una cartolina damunt d’una taula, li hauria de fer plecs o donar-li forma, altrament cauria abans ni de poder bufar. Gaudí, amb la superfície ondulada de les façanes està fent justament això. L’ondulació no és un caprici formal és estructural, és una lliçó de mecànica.
Construir una façana ondulada podria ser molt complicat però Gaudí ens dóna una altra lliçó, aquest cop de geometria. La superfície d’aquestes façanes és formada per unes superfícies reglades guerxes anomenades conoides. El conoide és una superfície que conté tot un seguit de rectes, generatrius, totes elles paral·leles a un pla director, i cada una d’elles es recolza simultàniament en dues línies guies, directrius, una de recta i una de corba. Per construir les façanes d’aquestes escoles cal primer construir aquestes línies directrius. La guia corba es dibuixa a terra, com una sinusoide ondulada. I per a fer la guia recta, es tensa un cordill o disposa d’una barra metàl·lica horitzontal penjada a una certa alçada, intermèdia entre els punts més alts i els més baixos de la coberta.
Aleshores, es van posant tota una col·lecció de cordills, cada 10 o 15 cm, lligats a la barra recta de dalt i fins a la sinusoide de baix.
Finalment es van aixecant les parets seguint el guiatge dels fils i en ser la dimensió del maó prou petita en comparació amb el conjunt de la superfície la peça s’adapta prou bé i s’aconsegueix aquest espectacular resultat.
La darrera lliçó de geometria és a la coberta on torna a fer ús de la superfície dels conoides per estalviar-se de fer encavallades, molt més cares que un embigat. En retallar les façanes en la seva part superior altre cop en forma de sinusoide i disposant aquestes sinusoides en les dues façanes llargues de tal manera que els punts més alts d’una quedin alineats amb els punts més baixos de l’altra les bigues de fusta recolzades sobre aquestes façanes en comptes de quedar paral·leles formant un pla van prenent cada una diferents pendents cap a un costat o cap a l’altra i finalment amb el material ceràmic de cobertura queda conformada la superfície ondulada del conoide. Com que les bigues serien massa llargues si anessin directament d’una façana a l’altra, Gaudí disposa un pòrtic central per dins de l’edifici que serveix de suport central d’aquestes bigues. Aquesta jàssera central ben horitzontal representa clarament la recta directriu d’aquesta superfície reglada guerxa.
És gràcies a aquest enginy geomètric i mecànic que pot escollir el maó ceràmic, el més econòmic i més a mà d’aquell temps, i col·locar-lo de cantell per tal d’aprimar la paret i necessitar menys peces. Això és optimització de l’estructura gràcies a la geometria.
Gaudí menciona en nombroses vegades que amb el temple de la Sagrada Família desitja superar l’estil gòtic de les catedrals que necessiten els arcbotants i els contraforts talment com unes crosses, i que no mostren altra cosa que el complicat recorregut de la baixada de càrregues que aquells hàbils constructors havien arribat a concebre.
Gaudí aconsegueix el seu objectiu per dos camins simultanis.
D’una banda estudia amb un model de pesos i cordills el recorregut natural de les càrregues i, gràcies a aquest assaig previ, inclina les columnes-arbre i totes les seves branques segons les direccions que obté en el seu model experimental de tal manera que recullin les diferents càrregues directament del centre de gravetat de cada bocí de volta.
La concepció del temple com un bosc d’arbres (columnes) amb branques (ramificacions) i fullam (voltes) li permet concebre que cada arbre suporta el seu fullam sense necessitar dels arbres veïns. Havent vist les desgràcies de la primera guerra europea no volia que en enfonsar-se una part, un contrafort per exemple, s’ensorrés tot el temple. Ell pensava que si cau un arbre només ha de caure aquell arbre i no tot el bosc.
És doncs, gràcies a aquesta concepció de les columnes-arbre que Gaudí aconsegueix superar el gòtic i portar les càrregues directament als fonaments per la via més directa. Així, en eliminar els arcbotants i contraforts, aconsegueix per a les naus una façana exterior plana, sense les aletes perpendiculars que en el gòtic les segmenten.
D’altra banda Gaudí també supera el gòtic amb les voltes. Les voltes gòtiques de creueria es concebien amb uns nervis que s’ordenaven jeràrquicament per recollir les càrregues de la volta, que era l’últim element, considerat plementeria i sense paper estructural (tot i que després es va demostrar que aquesta pell entre nervis, aquesta closca, també era capaç de resistir encara que li fallés algun nervi). Avançant-se en les teories i en el temps, Gaudí concep la volta tota ella com a pell, com a closca, sense nervis. Per assolir la màxima resistència i optimitzar el comportament mecànic en la seva darrera versió de les voltes, que tant va estudiar i que ens ha arribat gràcies a la maqueta de guix que va fer, utilitza altre cop superfícies reglades de doble curvatura, com són els hiperboloides i els paraboloides.
En el punt de la clau, on les voltes gòtiques necessiten una concentració de pes per tal que les arcades no s’obrin, les voltes d’hiperboloides tenen l’ull, el coll de l’hiperboloide, un gran buit per on passarà la llum natural des de les golfes cap a la nau. Gaudí recuperarà la idea plàstica del medalló de la clau fent un difusor de la llum, lleuger, de vidre i metall, a mode de flor o estel, però és clar que aquesta funció ja no és estructural. En les costures entre els diferents hiperboloides de les voltes, on es podrien endevinar l’existència de nervis, Gaudí hi torna a fer una col·lecció de petits forats, petits hiperboloides el·líptics, per a la llum artificial que de nit han de servir per donar la sensació del cel estrellat. Sembla, doncs, talment com si Gaudí volgués deixar clar que les seves voltes no necessiten nervis, i amb això també explica altre cop la seva voluntat clara de superar el gòtic.
I altre cop, també en aquesta lliçó magistral, vénen de la mà la mecànica amb la geometria. El domini total de les superfícies reglades i el coneixement de les rectes generatrius fan que pugui col·locar, seguint aquestes direccions, la rajola ceràmica, inspirant-se en la tècnica de la volta catalana de maó de pla, el material més senzill de cobertura aleshores. Així, amb el color de la ceràmica juntament amb el vidre verd i daurat per a les juntes que es van obrint aconsegueix la volta més florida que mai s’hagués vist en una catedral.
El domini de la geometria reglada es posa de manifest observant en detall les costures entre hiperboloides, on totes les interseccions són treballades fins a un grau extrem. En aquestes interseccions, en el contacte entre els diferents elements geomètrics que combina, no apareixen mai corbes estranyes sinó que utilitza sempre les rectes generatrius per fer totes les transicions entre els plans que formen bisells, els petits paraboloides entrecreuats o els grans paraboloides que encara contenen a dins els hiperboloides el·líptics dels estels de la nit.
Gaudí demostra el seu domini de la geometria en alguns aspectes més que les superfícies reglades guerxes que hem comentat (Conoides, helicoides o rampes de cargol, paraboloides i hiperboloides). Entre els millors exemples que podríem afegir hi hauria el coneixement i aplicació de les proporcions bàsiques pitagòriques, la seva famosa columna de doble gir o l’ús de formes polièdriques diverses.
Seguiran nous treballs sobre la Columna de doble gir i els Políedres
Altres innovacions tècniques en arquitectura:
Gaudí, a més dels conoides, voltes d’hiperboloides, etc. que es mencionen en l’anterior treball del Doctor Jaume Serrallonga, va aportar moltes novetats al panorama constructiu i en altres àmbits com la decoració. Va ser el primer a manifestar els inconvenients de les cobertes amb terrat, que finalment han acabat desapareixent de la pràctica constructora a Catalunya. Va ser el primer a utilitzar bigues de ciment armat, el primer a recuperar les columnes inclinades. El primer a desenvolupar la idea de les campanes tubulars – per a la Sagrada Família – que, encara avui, estan pendents de realització. També va utilitzar novetats importants en altres àmbits com la gàbia estereogràfica, la fotografia múltiple o l’emmotllat per la realització de escultures de gran format. Procediments avançats de construcció de vidrieres, com el que va utilitzar a la Seu de Ciutat de Mallorca i altres.
Com ja hem repetit en aquest treball, Gaudí considerava que la decoració havia d’estar subordinada a l’estructura. Però malgrat aquesta idea bàsica,les seves construccions tenen freqüentment una gran riquesa decorativa. Així, per exemple, a la Sagrada Família es troba amb la necessitat d’expressar el significat litúrgic de l’obra i es per això que desenvolupa una titànica tasca de realitzar les representacions simbòliques que trobem a la façana del Naixement i realitza un bosc de figures sobre un camp ornamental que les ambienta, estudiant i resolent els problemes que planteja l’escultura arquitectònica, malgrat no trobar la col·laboració de cap artista especialitzat, bàsicament els escultors Carles Maní i Joan Matamala son els que principalment col·laboren en aquesta tasca.
Utilitza àmpliament la tècnica de l’emmotllat que havien utilitzat segons diu “els grans mestres grecs, com Lisip“. L’emmotllat exigia una laboriosa feina d’ajust i de correcció per neutralitzar l’efecte òptic.
Un aspecte important de l’acabament era la coloració. Gaudí deia que “la decoració ha estat és i serà acolorida”. Daixò trobem potser la més espectacular realització a la casa Batlló, amb una façana totalment recoberta de ceràmica de vivíssims colors.
