La ceràmica en l’obra de Gaudí:
El Modernisme va ser pròdig en la utilització de la ceràmica, no només a Catalunya, també a Valencia o en altres llocs de la península Ibèrica. Però això passa també a l’Art Nouveau en molts llocs d’Europa. Recordem com a exemple la Majolikahaus d’Otto Wagner a Viena. Pel que fa a Gaudí, la ceràmica es omnipresent a la seva obra. Es potser un dels trets més característics, que analitzarem amb criteri cronològic a la seva obra.
Ja l’any 1879, trobem la primera referència a Gaudí en els llibres de la fàbrica Pujol i Bausis – veure el treball de Pía Subias dintre del llibre Tradición y modernidad, la ceràmica en el modernismo, publicat amb motiu del IX Congrés Anual de l’Associació de Ceramologia -, en que es menciona un color groc dit Gaudí. Posteriorment persisteixen aquestes referències i en tornem a trobar en els anys 1882, 83, 84, 93 i 94. Això ens indica que des de les seves primeres obres, Gaudí ja va utilitzar els recobriments ceràmics com un element essencial en els seus treballs.
A la casa El Capricho també coneguda com a Villa Quijano en honor del seu propietari, a la vila càntabra de Comillas, construïda entre 1883 i 1885, ja hi trobem un extensa decoració ceràmica produïda probablement a la fàbrica Pujol i Bausis de Esplugues. En tot cas, l’origen també podria del tot o en part ser un altre, però el que es cert, es que a El Capricho, Gaudí va crear unes façanes amb predominança de maó groguenc i vermellós disposats en franges horitzontals, alternant-ho amb peces ceràmiques representant gira-sols en relleu alternant amb altres peces verdes que li donen a la façana un aspecte ondulant de gran elegància. La torre està pràcticament tota recoberta de ceràmica en relleu.
Per a els Pavellons Güell a Barcelona, construïts l’any 1883, Gaudí tria rajoles d’un sol color blaves i verdes i jaspiades dels mateixos colors amb els que va adornar amb austeritat els murs d’obra vista.
L’exterior mostra una rica decoració ceràmica de color clar amb formes de petxina que ocupen la majoria de les superfícies excepte les que expressament queden amb la seva base d’obra vista i els coronaments que tenen decoracions variades moltes vegades també completades amb ceràmica policroma.
Una de les obres de Gaudí amb més contingut ceràmic es el Park Güell. Efectivament, en tota la important extensió del parc, hi trobem elements ceràmics de formes i dibuixos molt variats.
Moltes zones del Park, especialment l’entrada l’escala principal, la sala hipòstila i la gran plaça ens mostren un esclat de formes i de colors en ceràmica. Aquesta riquesa ja es nota abans d’entrar al Park, ja que començant des de l’exterior, tota la paret de tancament està plena de medallons i motius ceràmics. Tots aquests adorns son de dimensions importants i tenen com a motiu bàsic la P de Park i la G de Güell amb fons de colors variats – vermell, blau, blanc, verd, etc., amb dibuixos i formes sempre diferents, el que va permetre a Gaudí trencar amb qualsevol idea de monotonia i aplicar el seu principi de que el color ha de ser sempre present en tota obra arquitectònica.
A la porta d’entrada, els edificis de consergeria – Administració – i la Botiga, a banda i banda de la porta principal son també d’una riquesa extraordinària de color i de fantasia amb una teulada recoberta completament de trencadís amb predomini dels colors marrons a la consergeria i amb predominança del blanc i blau a la botiga, en moltes tonalitats diferents amb finestres emmarcades amb sanefes florals ceràmiques i novament els medallons fent referència al promotor – Güell -. Avui en dia, sembla clar que aquests trencadissos son procedents de la fàbrica Pujol i Bausis de Esplugues de Llobregat.
En la decoració de les teulades, Maria Pia Subias hi troba una recuperació de la tradició gòtica catalana i valenciana defensada pels arquitectes Font i Gumà i Antoni Maria Gallissà. Segons la mateixa autora, a les cúpules de la consergeria hi podem trobar rajoles dibuixades per aquest darrer arquitecte i també rajola procedent de Manises i Onda al País Valencià.
Abans de pujar per l’escala central, podem admirar a la dreta els merlets recoberts de ceràmica que coronen la cova i els motius ceràmics decoratius que hi han immediatament a sota. Més amunt i ascendint ja per l’escala, als replans trobem a banda i banda alternant amb el trencadís blanc de les baranes diversos medallons hexagonals amb motius florals i arabitzants diversos. Al centre de l’escala ens esperen la serp i el drac amb una ceràmica d’un cromatisme molt mediterrani.
Arribats al nivell de la Sala hipòstila, novament una gran demostració de decoració ceràmica amb les bases de les columnes recobertes fins a un quart de la seva alçada amb rajola blanca. Però el més impressionant, es potser el recobriment del sostre amb trencadís blanc, però decorat amb nombrosos medallons representant el sol i la lluna en estacions diferents.
Encara però, de tot el Park, amb tota la seva mostra d’esplendor i magnificència ceràmica, ens falta veure el que podríem qualificar de clímax. Ens referim al banc ondulant que seguint la idea general de Gaudí, va realitzar Josep Maria Jujol.
Aquest es probablement el més espectacular exemple de trencadís de tot el món. La majoria de les peces ceràmiques que el composen son de Pujol i Bausis del que està documentat l’enviament de 12.000 rajoletes el juny de l’any 1904, malgrat que, com en altres casos ja mencionats, també hi intervingueren altres fabricants com Sebastià Ribó i altres de Manises i Onda. La restauració a que va ser sotmès el banc va optar per substituir les peces espatllades, per altres de color blanc, amb la idea de no alterar els dissenys originals de Gaudí i Jujol, però posteriorment aquests treballs han estat sotmesos a algunes crítiques. En aquest tema, ja sabem a Barcelona que qualsevol restauració de monuments genera polèmiques.
La façana exterior de la Casa Batlló al Passeig de gràcia de Barcelona es una orgia ceràmica, quan veiem l’edifici en sorprèn l’espectacular simfonia de colors, en el que predominen les tonalitats verdes i blaves d’una brillantor i una nitidesa remarcables.
La façana posterior, molt més austera també mostra una decoració ceràmica que procedeix de les fàbriques de Pujol i Bausis i de Sebastià Ribó.
El pati interior presenta un degradat en blau que procedeix de la fàbrica de Sebastià Ribó a Sant Martí de Provençals – actualment barri del Clot de Barcelona -.
Les xemeneies de La Pedrera també presenten una decoració ceràmica procedent de Pujol i Bausis, encara que el conjunt de l’edifici té un aspecte molt diferent a la riquesa cromàtica de la Casa Batlló, al imposar-se d’una manera total la pedra i el ferro forjat, per tant amb una coloració molt més uniforme.
Poc o molt, veiem que totes les obres de Gaudí mostren una notable riquesa de decoració ceràmica.
Encara podríem ampliar considerablement aquesta pagina amb altres exemples com la Cripta de la Colònia Güell, el Palau Güell, Bellesguard, el Col·legi de Santa Teresa o l’interior del Palau Episcopal d’Astorga, però ens limitarem a afegir una menció a una altre de les seves obres de joventut, la Casa Vicens, no perquè el propietari fos fabricant de rajoles, dada que cada cop es més discutida, sinó per mostrar-nos, com a El Capricho, una obra primerenca amb un notable domini dels elements ceràmics amb un cromatisme de grans contrastos, que probablement a la seva època de construcció devia escandalitzar a més d’un purista.
