Joan Maragall: Texts – Sequencies -1911-

by | Jul 20, 2017 | Literature

Cant espiritual


 
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué “-Atura’t”
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest “fer etern” és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l’ombra del temps que passa,
i la ilïlusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

La fageda d’en Jordà


 
Saps on és la fageda d’en Jordà ?
Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n’hagis trobat al món:
un verd com d’aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d’en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s’atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d’aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d’en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Seguit de les vistes al mar


 
I
La ginesta altra vegada!
La ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m’ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
l’estisora va en renou
desflorant tanta hermosura,
fins que el cor me n’ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l’he tinguda lligada
m’he girat al mar, de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencata a córrer avall.
 
II
La mar estava alegre, aquest migdia:
tota era brill i crit i flor d’escuma,
perquè feia molt sol i el vent corria.
Al lluny se veia un gran mantell de bruma.
Damunt les ones, amb les veles dretes,
les barques hi brincaven com cabretes.
 
III
Flameja al sol ponent l’estol de veles
en el llunyà confí del cel i l’aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitària.
D’on pot venir la inquietud de l’ona?
Ni un núvol en el cel… ni un alè d’aire…
D’on pot venir la inquietud de l’ona?
Misteri de la mar! L’hora és ben dolça.
Flameja, al sol ponent, l’estol de veles.

Other Texts of Joan Maragall:

POESIESVISIONS I CANTSLES DISPERSESENLLÀSEQÜENCIESARTICLESPOEMS