Joan Maragall: Texts – Les Disperses -1904-

by | Jul 20, 2017 | Literature

Haidé


 

Ella digué son nom: llavors la vella
que li era a la vora va dir: – Per quin sant és?-
I respongué l’amiga amb els ulls riallers:
– Això rai, tant se val, la santa és ella. –

Ella és la santa d’ella perquè és bella
i Déu li ha fet la gràcia de llançar llum entorn;
ella és el sol del seu propi jorn
i de sa nit l’estrella.
I té la gràcia al cos tan abundanta,
que en ella naix i mor tot lo que fa:
ella és el cant, si canta,
ella és la dansa, si li plau dansar.
I com que del dansar n’és tan amiga,
el meu seny la veu sempre que graciosament
ondula el seu bell cos sense fatiga
com creat en l’encís del moviment.
Els meus ulls van seguint-la mentres dansa
obedients al pas del seu cos bell,
i si reposa, tot me meravell
com si es trenqués la llei de sa criança.
Mes llavors, en la llum del seu mirar
i de ses galtes fortament rosades,
i en l’onada del pit a l’alenar
i el repòs de ses formes tan amades,
retrob el ritme que creguí perdut
i mon esprit per sempre s’hi reposa
com en una absoluta beatitud.

Ella de sa hermosura és generosa
i me’n féu tot el do que jo en volia.
M’ha donat sa paraula graciosa
alenanta de prop, que m’invadia.
I les mirades dintre les mirades,
el pit tot somogut, la galta ardenta,
parlàvem amb les boques inflamades
de qualsevulga cosa indiferenta.
La paraula sols era la musica
del gran voler que el pit ens agitava:
jo resseguint sa cara, tan bonica!
ella en mos ulls veient com m’inundava.
I talment la inundà l’ànima meva
de sa bellesa la potenta onada,
que a l’alçar-me ubriac de vora seva
i trobar-me privat de sa presència,
ja no trobí en son lloc ma consciència
enduta per la forta rierada.
 

L’Ametller


 
A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents…
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria.
 

Soleiada


 
En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d’amor, i era tan bella,
que la gent d’aquell vol
deien: “És una noia com un sol”.
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra, a sol ixent badada,
l’astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s’abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d’ella que es movia.
“Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me’n vaig pel món.”
De tots abandonada,
va començar a rodar per l’encontrada.
Estava alegre com l’aucell que vola,
cantava tota sola,
cantava: “Só l’albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me rubiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tot jo só claror contra claror”.
La gent que la sentia
s’aturava admirada i la seguia:
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l’anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: “M’ha arribat l’hora”;
va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l’entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s’aixecà gran foguerada,
tot la gent fugia esparverada,
i en la gran soletat només restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
“Jo vinc per acostar el cel a la terra…”

Other Texts of Joan Maragall:

POESIESVISIONS I CANTSLES DISPERSESENLLÀSEQÜENCIESARTICLESPOEMS